Subscriu-te

Parra estel·lar

SAMPLER SÈRIES. OBC. Ensemble Intercontemporain. Michaela Kaune, soprano. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Parra i Mahler. L’AUDITORI. 19 DE MAIG DE 2018.

Per Miquel Gené

“L’ignorant les considera planes, la natura n’engrueix les corbes.
I l’espai s’estén cada cop més, àmpliament,
s’expandeix, s’expandeix sempre, més enllà, sempre més i més enllà.
El cel, reblert d’ombrívola energia, esdevé aterridor de transparència”.
Jean-Pierre Luminet

Com sona l’espai? Com se l’imagina la nostra ignorància? La fredor, la reverberació infinita, els glissandi, el so més massiu i el més llunyà, la familiaritat modificada de la manera més grotesca. L’obra Inscape d’Hèctor Parra ens proposa un recorregut sonor per les zones més desconegudes de l’univers que ens envolta i del qual, des de la nostra meravellosa insignificança, formem part.

Hèctor Parra tancava la residència 2016-17 a l’Auditori de Barcelona amb l’estrena d’Inscape, coencàrrec de l’OBC, IRCAM, Ensemble Intercontemporain, Orquestra Nacional de Lilla i Gürzenich Orchester de Colònia, i, sens dubte, una de les seves obres simfòniques més ambicioses. El compositor català, sempre interessat en la relació entre art i ciència –“són dues cares de la mateixa moneda, dues maneres complementàries de conèixer i expressar la realitat”–, ha concebut l’obra com un poema simfònic per al segle XXI, en el qual, amb la guia i el suport de l’astrofísic especialista en forats negres Jean-Pierre Luminet ens convida a “un viatge mental i psicoacústic des de l’ésser humà, que aixeca el cap i veu l’astre que implosiona, fins al forat negre, on les dimensions de l’espai i el temps s’alliberen de les seves constriccions terrestres”. Per representar aquest viatge en forma sonora, Parra ha construït una metaorquestra, que en aquesta ocasió formaren l’OBC i l’Ensemble Intercontemporain, un dels conjunts dedicats a la música de nova creació més importants del món, als quals afegí electrònica, a càrrec de l’IRCAM.

La convivència entre els tres blocs sonors dissenyats per Parra, cadascun dels quals representa un actor del drama –la secció solista representa la humanitat; l’orquestra, el cosmos en implosió, i l’electrònica, les ones electromagnètiques que es generen dins del forat negre– expressen alhora que problematitzen dues idees centrals: la individualitat i la finitud: “Els vents solistes, especialment la flauta, encarnen la solitud humana dins del món i la condició tràgica que comporta la nostra finitud”. Una tragèdia que Inscape expressa a través de les línies melòdiques que els solistes saberen dotar d’una melangia freda i distant i que, lluny d’expressar-se en un entorn de solitud, ho feren entrellaçades entre elles i en convivència amb l’univers de l’orquestra, nervioses, fugisseres, en filaments que mai formaren un tot compacte, metàfora de l’època que vivim.

Tot i la solitud de la qual ja som plenament conscients, l’obra de Parra ens mostra també la impossibilitat d’un aïllament absolut, estat contradictori al qual ens aboca la hiperconnectivitat salvatge. Els tres plans sonors conviuen en l’espai i s’afecten els uns als altres de manera inevitable i imprevisible. Aquesta és una de les funcions de l’electrònica, la qual recull el so dels solistes, el tracta en temps real i el reprodueix a través dels vint-i-cinc altaveus repartits per la sala. L’efecte primer és el de convivència entre les textures simfòniques, cambrístiques i electròniques, entre els sons harmònics i la tensió matèrica de l’ensemble i entre l’espai bidimensional i el tridimensional. Sota aquesta superfície descansa la idea més àmplia de causalitat, segons la qual acció i reacció queden lligades per lleis flexibles i ocultes al nostre enteniment i que ens mostra un ventall infinit de possibles ressonàncies a partir de múltiples accions. La ressonància d’un gest, l’efecte últim de tot allò que s’esdevé i té un recorregut, mai serà la mateixa i mai serà reproduïble, però sempre serà. “És una obra que està escrita per a l’espai, que es descobreix en el seu desplegament en l’espai”.

El resultat sonor d’Inscape, que Parra recomanava d’escoltar amb els ulls entornats i, si es vol, sense tenir en compte el seu programa estel·lar, dona poca treva a l’oient. L’obra explora els límits sonors de l’orquestra simfònica, amb explosions i tutti de gran potència sonora i rítmica, als quals contraposa espais tenebrosos, estàtics i freds. L’electrònica sovint juga el paper de propagar i modificar els sons originals en el temps i l’espai, als quals confronta l’individu aïllat en un gest d’exploració de la multiplicitat dins de la unitat. Les idees de creació i destrucció també són presents en l’obra, especialment en la part final, on la darrera explosió orquestral condueix a una desintegració en caiguda lliure per part dels vibràfons i l’electrònica, restes de l’explosió que emprenen un descens infinit i que troben terra en el final sobtat de la flauta solista.

Amb tota l’atenció i la tensió viscudes en l’obra de Parra, la Quarta Simfonia de Mahler a la segona part del concert resultà interessant per centrar la mirada en l’OBC, que sempre es mostra còmoda i expressiva en aquest repertori tardoromàntic. Ono conduí el fraseig de l’orquestra de manera flexible, amb molta llibertat de tempo, però sense perdre mai la sensació de pulsació, i diferencià i encastà els diversos plans sonors amb molta habilitat, tot dotant-ne cadascun de personalitat pròpia mitjançant diferències de volum, atac, projecció, color i caràcter. El so cuidat del tercer moviment, sostingut pel gest ampli que Ono traslladava de secció en secció, donà pas a un inici del quart moviment imprecís en els atacs i inestable en l’afinació de cordes agudes i fustes. L’entrada de la veu solista de Michaela Kaune, potent i amb molta projecció, estabilitzà l’orquestra i la conduí, mitjançant un fraseig també molt flexible, a un final que ens donà el repòs absolut.

Imatge destacada: El compositor Hèctor Parra, durant el concert (© www.facebook.com/hector.parra.96)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *