Subscriu-te

Parsimoniós ‘Messies’ amb Daniel Hope

PALAU 100. Orquestra de Cambra de Zuric. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (Xavier Puig, director principal; Simon Halsey, director artístic). Martina Janková, soprano. Anna Harvey, mezzosoprano. Mauro Peter, tenor. Konstantin Wolff, baix. Dir.: Daniel Hope. G. F. Händel: Messiah, HWV 56. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE DESEMBRE DE 2018.

S’acosta el Nadal i en ple Advent el Palau no falla en la tradició de programar una partitura emblemàtica com El Messies de Händel, l’obra que durant aquestes dates i malgrat haver estat estrenada per Setmana Santa el 1742 es podrà escoltar en tants i tants indrets amb una àmplia diversitat de propostes. I el Palau ens presentava l’opció plantejada per Daniel Hope –el cèlebre violinista, ara al capdavant de l’Orquestra de Cambra de Zuric–, en què el protagonisme del Cor de Cambra del Palau tingué un lloc destacat en la interpretació i un selecte equip de solistes vocals havien de revestir a priori la bellesa de cadascun dels recitatius i àries d’aquesta pàgina emblemàtica de la història de la música. El Palau presentava el ple de les grans ocasions per no perdre’s aquesta nova oportunitat d’escoltar l’oratori més emblemàtic de Händel i quedar captivat novament per una música que pràcticament tots els melòmans coneixen a bastament.

Daniel Hope. © Antoni Bofill

Hope, sostenint a la mà esquerra el violí Guarnerius del Jesú “ex-Lipinski”, construït curiosament el mateix any de l’estrena d’El Messies, es posà al capdavant de la formació i des del podi de director a moments dirigia i en d’altres s’integrava amb el tutti per donar vida a la música de l’oratori. Des dels primers compassos que obren la “Simfonia” (un grave seguit d’ un allegro moderato) vam poder constatar dues premisses que es mantindrien en tota la interpretació. D’una banda: la qualitat que atresora la històrica formació suïssa, amb solidesa en les cordes, amb càlides sonoritats de les fustes, un baix continu impecable i un nivell dels primers faristols –entre els quals més avançat el concert sobresortiria el treball del trompeta solista– que atorgaria una solemnitat instrumental i una varietat de matisos bellíssims en el decurs de la interpretació. I d’una altra banda també es va fer palesa l’elecció dels tempi, lents i a moments –i més concretament en tota la tercera part de l’obra– extremadament pausats. És cert que en la partitura de Händel predominen les indicacions de largo o larghetto precedint bona part de recitatius i àries, però la lentitud, a moments inclús monotonia, va esdevenir una constant en la interpretació.

Mauro Peter i Anna Harvey. © Antoni Bofill

Hope va optar per un Messies reflexiu en l’expressió, poc avesat als canvis de dinàmiques, equilibrat en la realització de matisos, en detriment d’una major proliferació de colors sonors. A aquest fet no hi va contribuir el treball d’un desigual equip de solistes que a priori reunien unes condicions immillorables per afrontar les àries i els delicats recitatius de l’obra. El tenor Mauro Peter, versat en el món del lied, va cantar correctament àries i recitatius, amb un color de veu apropiat per a l’oratori, però en determinats moments mancat d’una major projecció sonora. La soprano Martina Janková té una veu bellíssima per afrontar repertori operístic, especialment el mozartià, i inclús aquesta vessant operística semblava voler aplicar-la en les diferents àries cantades de vegades fora d’estil. Cal fer esment del seu bon treball en la darrera ària de l’oratori “If God be for us”, en què la calidesa de l’acompanyament de baix continu i del meravellós so del violí de Hope –que va tocar en solitari en detriment de tot el conjunt de violins establert a la partitura– va aconseguir un dels instants musicals més deliciosos de la interpretació. Eficient el treball de la mezzo Anna Harvey, que properament tindrà el repte d’afrontar el temut rol d’Ariodante (del qual la veu d’Ann Murray va fer una veritable recreació), tot mostrant una veu vellutada, càlida, amb unes intervencions que varen anar in crescendo en el decurs de la interpretació. Si bé el baix-baríton Konstantin Wolff posseeix una lloada trajectòria vinculada als noms de Harnoncourt, Abbado, Rattle o Minkowski i un extens repertori acompanyat amb desenes d’enregistraments, la de dimecres passat no va ser una de les seves millors nits. No sabem si motivat per alguna afecció vocal, el cert és que la seva veu defallia en excés en el registre agut i de manera notòria en les notes Re i Mi agudes que proliferen en la temuda i esperada ària “The trumpet shall sound”. Aquest fet, afegit a un centre de veu excessivament desequilibrat, no van fer justícia a l’excel·lent veu que sempre ha exposat el cantant alemany.

© Antoni Bofill

Com no podia ser d’una altra manera, el Cor de Cambra del Palau va mostrar-se en la seva línia habitual. Ben congeniat, equilibrat, amb una claredat en els passatges fugats que apareixen en els cors “All we like ship” i “He trusted in God”, que denotaven la seva excel·lent preparació i el compromís amb la partitura de Händel. Va saber acomodar-se a la lentitud de temps proposada per Hope i extreure la brillantor necessària en el celebradíssim “Hallelujah”. La seva majestuositat sonora, aquell detallisme que sempre han mostrat en l’equilibri de volums totes les seves veus, va tenir com a moments destacats els dos darrers apartats: “Worthy is the Lamb” i el complex “Amen”, això sí, interpretats sota l’immutable criteri de la lentitud que va presidir la proposta de Hope. Una versió d’El Messies, doncs, amb desigualtats en què l’Orquestra de Cambra de Zuric i el Cor de Cambra es van erigir en els protagonistes més destacats.

Imatge destacada: © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *