Subscriu-te

Passió de foc

Banda Municipal de Barcelona (foto d’arxiu)
Banda Municipal de Barcelona (foto d’arxiu)

TARDES AL PALAU. Banda Municipal de Barcelona. Dir.: Salvador Brotons. Obres d’A. Borgunyó, E. Morera, J. Serra, E. Granados i M. de Falla.. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE GENER DE 2016.

Per Josep Pasqual

En Josep Pascual ho remarcava en el programa de mà: “el programa d’avui és ric en evocacions, ens suggereix coses i ens remet a determinades imatges”. Els ismes d’ara fa una mica més d’un segle ja ho tenen, això: la descripció hi té un paper destacat, i per tant, la passió hi brolla. Aspecte que havia de tenir un paper destacat en un programa que va voler commemorar els cent anys (més un) d’El amor brujo envoltant aquesta meravella de la passió ibèrica amb obres més o menys contemporànies en la cronologia o més o menys pròximes en l’estètica i que destil·len un deix comú: l’exaltació de la sensació.

L’aparició de Salvador Brotons a l’escenari va sorprendre pel seu posat, més aviat poc evocador d’aquesta exaltació. Coneixent el seu caràcter exuberant i extravertit, va sobtar una aparició, diguem-ne, poc vibrant. I de fet, el caràcter que va imprimir a l’obra que obria el programa, L’aplec de Borgunyó, va traslluir una mica aquest posicionament. Els desajustos constants i els desequilibris entre cordes no van contribuir a una audició planera en un públic que, quan encara mirava de trobar les escenes àlgides, l’obra ja s’havia acabat. Com a evocació, desil·lusionant, tot i que en el seu decurs sobre l’escenari s’intuïa una metamorfosi que de mica en mica anava amarant el gest de Brotons, cada cop més abocat al control de cadascuna de les cordes de la Banda i cada cop més preocupat en la dissecció de cadascun dels pentagrames de la partitura. El resultat de la transformació va prendre forma en una meticulosa versió de la dansa del foc de Tassarba, l’única obra del programa que Brotons va dirigir amb partitura, memorable per la claredat del missatge i impressionant pel detall de comprensió de cada sensació. Però… Morera és Morera, i si la instrumentació és de Lamote de Grignon, l’oient malpensat sempre pot tenir la impressió que la feina orquestral és més senzilla. I potser algun aspecte d’aquest pensament (dissonant, no cal dir-ho) podia quedar flotant entre el respectable durant la interpretació de La fira, una meravella exultant de Joaquim Serra el missatge de la qual es va fer novament dispers.

L’Any Granados va obrir la segona part amb una selecció de dues de les Danzas españolas, la “Andaluza” i la “Rondalla aragonesa”, que van actuar com un gran preàmbul del veritable punt àlgid del programa. Amb Falla, l’atri, a Brotons, se li va fer petit. Per a ell va ser com la seva escena de ball, un espai des del qual va mirar d’explorar i explotar totes les possibilitats. El va recórrer de cap a cap per tot el perímetre i situant-se ben bé al caire de cadascun dels seus angles per acaronar el faristol de cadascun dels intèrprets. No va quedar ni un sol element a l’atzar, i com a resultat, una foguera de subtileses. La Banda va oferir una extraordinàriament sensible versió d’un Amor brujo que va resultar especialment remarcable per l’exquisidesa dels solistes de l’oboè, la trompeta i la flauta, sobre els quals va pesar gran part de la responsabilitat evocadora a la qual al·ludia Josep Pascual. L’amargor va brollar en la “Danza del terror” i l’intimisme va resultar astorador en “El círculo mágico”, un brillant vestíbul des del qual Brotons va abordar una “Danza ritual del fuego” d’una extraordinària sensibilitat. La seva exquisida i extravertida conducció va generar encara més moments vibrants en la “Canción del fuego fatuo”, de manera que, ara sí, les escenes àlgides van commoure fins a l’èxtasi el pati de butaques. Com a propina, la primera audició de la versió per a banda de la sardana de Joaquim Serra Ofrena a València.