Subscriu-te

Crítica

Pianisme simfònic i simfonisme cambrístic

El pianista Luis Fernando Pérez durant la interpretació de l’obra Iberia d’Albéniz. © Martí Artalejo
El pianista Luis Fernando Pérez durant la interpretació de l’obra Iberia d’Albéniz. © Martí Artalejo

FESTIVAL TORROELLA DE MONTGRÍ.

LUIS FERNANDO PÉREZ, PIANO. Iberia d’Isaac Albéniz. ESPAI TER. 10 D’AGOST DE 2014.

CAMERATA SALZBURG. Wolfgang Redik, concertino i director. Patricia Kopatxiskaia, violí. Obres de Bartók, Mozart, Schönberg i Johann Strauss. ESPAI TER. 11 D’AGOST DE 2014.

Per Josep Barcons Palau

La bona acústica, l’adequada accessibilitat, l’olor agradable i la polivalència de l’auditori teatre Espai Ter de Torroella de Montgrí inaugurat fa poc més d’un any no poden mitigar la sensació de fredor que provoca el fet de trobar-se en un espai indefectiblement “auditorial” (amb aquell tall estandarditzador de tants equipaments semblants de manta municipis), mancat de l’encant que tenen els emplaçaments històrics de la vila. Així, ni que les interpretacions que s’escolten en el marc de l’històric festival estiuenc de la població empordanesa siguin plenes de charme, la calidesa es dissipa entre la fusta clara, els espais diàfans i el vermell omnímode de la caixa d’escenari.

Aquesta va ser una mica la sensació que quedava tant a la mitja part com al final de dos concerts consecutius, el 10 i 11 d’agost passats, que musicalment eren de tot menys freds. Però malgrat la tasca dels músics, el cos –potser ja trasbalsat de casa pels canvis de temperatura inesperats i pels núvols gairebé permanents d’aquest estiu: que pertinent la conferència d’Alfred Rodríguez Picó titulada “Tempesta musical” uns dies abans en el marc del mateix Festival– no sortia de la sala amb la sensació d’escalf reconfortant que la música per si mateixa podia arribar a produir, sinó que quedava pres per un estrany desangelament ventós.

La Iberia interpretada pel jove Luis Fernando Pérez, el gest reposat i noble i els cabells grisos del qual li donen un toc de madura solvència, fou solvent, madura, noble i reposada. Lluny de qualsevol grisor, els colors vius evocats per Albéniz en aquest monument pianístic en records i impressions d’harmonies càlides i mediterrànies, adquiriren a les mans d’aquest pianista de 35 anys una aroma refinada i digna.

Pérez és actualment professor de l’Acadèmia Marshall, on anys enrere s’havia format en el Màster en Música Espanyola treballant amb Alícia de Larrocha, Carlota Garriga i Carmen Bravo. Però abans d’amarar-se de la millor tradició interpretativa de la música espanyola, es formà sota l’estricta observança russa de Galina Eguiazarova i Dmitri Bashkirov a l’Escuela Reina Sofía de Madrid, d’on actualment també és professor assistent. Amb aquest bagatge, bo i amalgamant el millor de les dues tradicions interpretatives, el pianisme de Pérez assoleix cotes de gran delicadesa, amb un control magnífic del so (la capacitat de fer sobresortir notes inesperades en un acord li és cara), una gran depuració en els atacs i una capacitat de fraseig notablement lírica, allunyada de manierismes castissos.

Després d’una “Evocación” més aviat freda (qui sap si vinguda del fred propi dels primers segons sobre l’escenari o del contagi de la fredor moderna de la sala), Pérez va avançar pel primer i el segon quaderns d’Albéniz amb imaginació, bon gust i escalf creixent, mantenint l’esperit de les interpretacions canòniques que l’han precedit, però insuflant-hi nous girs i descobrint-hi sobretot nous atacs i accents que feien que la música respirés amb una sensació agradable de frescor càlida i novetat joiosa.

Del primer quadern, foren especialment sorprenents el picat inicial en el “Corpus Christi en Sevilla” i els pianissimi subsegüents (no ja una corda, sinó que semblaven de mezza!), que desembocaren en un final sonorament embadalidor. I en el segon, l’inici blue d’“Almería” semblava reproduir la calor asfixiant que Gershwin va saber retratar tan bé en Summertime per, sobre la xafogor encalitjada i mandrosa, fer aparèixer notes soltes i melodies plenes de gràcia com les que després se sentirien amb bellesa radiant en el record de “Triana”.

Amb la mitja part pel mig, el tercer i quart quaderns (aquells on Albéniz explora els límits ulteriors de la seva poètica) sonaren amb més ímpetu però menor refinament que els dos anteriors, desplegant –això sí– amb solvència tot el pianisme simfònic de la partitura. Després d’abordar imaginativament “El Albaicín” i “El Polo”, i fent honor al tòpic que ningú no és profeta a casa seva, Pérez va estar menys reeixit en “Lavapiés”, la peça que –per la seva condició de madrileny de naixement– teòricament li quedava més a prop.

Després d’un quart quadern on les ressonàncies embrutaven un xic el discurs, va arribar un bis exquisit: una sonata del pare Antoni Soler tocada amb un gust excepcional. Una veritable delícia en tots els sentits! Llàstima que, sucumbint als aplaudiments, com a segon bis retornés a Albéniz, optant per una “Asturias” on aparegué alguna que altra turbulència i que musicalment no aportà res significatiu al recital.

Wolfgang Redik, concertino i director de la Camerata Salzburg, i la violinista Patricia Kopatxiskaia. © Martí Artalejo
Wolfgang Redik, concertino i director de la Camerata Salzburg, i la violinista Patricia Kopatxiskaia. © Martí Artalejo

L’endemà, la Camerata Salzburg oferia un recital de danses i valsos en ple estiu. El que podria haver estat una mena de recreació empordanesa del Concert d’Any Nou va ser, en canvi, tot un què. El so prototípic, dens i corpulent de la Camerata Salzburg (el nom de la qual va congregar més públic a la sala del que hi havia el dia anterior) es va deixar sentir en les Danses folklòriques romaneses de Béla Bartók, amb l’arranjament per a orquestra de corda que en va fer Arthur Willner. La trepidància rítmica, els compassos juganers, els accents canviats de la música de Bartók, sonaven vigorosos a les mans de la vintena de músics de la formació austríaca, amb una compaginació absoluta en el si de cada corda.

Els Deu valsos de joventut d’Arnold Schönberg, que la formació va estrenar arran del seu descobriment fa just una dècada, no van ser dits amb tanta persuasió com les danses de Bartók. El refinament del Schönberg jove (allunyat encara dels viaranys atonals) no va ser posat a escena amb tota la subtilesa que la seva escriptura permet, i la interpretació va resultar correcta i diligent, però no deixava lloc a la degustació del tres per quatre.

Abans de la mitja part, la violinista ucraïnesa Patricia Kopatxiskaia va oferir la seva particular lectura del Concert per a violí i orquestra núm. 4 de W. A. Mozart: una visió personal i contemporània, amb un biaix desconstructiu que desenfocava absolutament l’estil mozartià. Versió imaginativa, sí…, però en absolut necessària per aportar res de significatiu a Mozart. Una versió que, en tant que desenfocada i desconstructiva, sí que era apropiada per ser interpretada aquell 11 d’agost en què Robin Williams (desenfocat magistralment per Woody Allen en Deconstructing Harry: mal traduïda a casa nostra com a Desmuntant Harry, on es perd la referència a l’obra de Derrida a què inequívocament remet) va desaparèixer a la francesa no deixant ningú en la indifférance.

Com a bis, Kopatxiskaia va requerir el suport del concertino Wolfgang Redik (excel·lent tant al capdavant de l’orquestra com al costat de la solista) per abordar magistralment el Duo per a dos violins de Ligeti, amb un enfocament sonor i estilístic del tot pertinent per al segle XX, però impertinent per a la música del XVIII que l’havia precedit.

Després de la mitja part, ja sense Kopatxiskaia, la Camerata Salzburg va interpretar una suite de danses mozartianes compilades i arranjades per Josef Radauer, en les quals Mozart va sonar més com sona Mozart, tot fent que les aigües interpretatives tornessin al seu curs, diguem-ne, danubià.

Després de Mozart no el Danubi blau, però sí tres altres famosos valsos de Johann Strauss van servir per cloure el concert. La formació austríaca els va interpretar en la versió per a corda, piano i harmònium que en féu el trident de la Segona Escola de Viena, en uns arranjaments amb tanta perícia que sonen més plens i exultants que l’orquestra simfònica emprada per Strauss. Així el simfonisme d’Strauss esdevé més simfònic en la versió per a cambra que no pas en l’original per a orquestra gran.

Amb la intel·ligència d’orquestradors de Schönberg, Berg i Webern, i les mans i l’esperit fresc de la Camerata, els valsos que cloïen el concert van regalar les orelles del públic amb la finesse i charme austríacs. El bon humor, l’elegància, la imaginació, la sorpresa… foren el segell d’una interpretació memorable de Roses del sud (arranjament d’A. Schönberg), del Vals del tresor (arranjament d’A. Webern) i de Vi, dones i cançons (arranjament d’A. Berg), que feien venir ganes de ballar i elevaven la joie de vivre. Una joie que se’t trunca lleugerament quan la senyora empolainada i cofoia que seu a la mateixa fila tres butaques enllà comença a moure els peus portant la pulsació amb el consegüent retruny al terra que fa que els teus rebotin de manera inevitable. Un exercici aeròbic al qual, per a més inri, la senyora afegeix el virtuosisme de ventar-se amb el programa de mà, mogut a contratemps i amb repic de braçalets, per sufocar la sudoració de l’esforç físic i mental.

Però com que els capricis dels valsos ben interpretats (i aquests hi estaven molt, amb salero salzburguès!) fan que els terres del compàs siguin lleument mòbils i no segueixin una regularitat monòtona que la senyora no sap seguir, la pulsació maquinal que et rebota als peus comença a anar a destemps d’allò que fan els músics amb un savoir faire que inunda l’ànima de somriures. Per això, en comptes de desesperar-te, com que la felicitat de la música t’ha posat tant de bon humor que se t’enlaira l’esperit, et sembla no sentir ja la impertinència de la senyora als peus. I et vola l’esperit fins al punt que ni recordes que et trobes en un auditori de l’Empordà que –si no fos per l’escalf de la música– et semblaria fred, malgrat que la caixa d’escenari tintada de vermell i la fusta que l’envolta pretenguin crear una sensació de calidesa que només el pòsit d’allò intangible li pot acabar donant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *