Subscriu-te

Pixar, un amic simfònic de l’OBC

Foto May/Zircus
Foto May/Zircus

TEMPORADA OBC. Jordi Bernàcer, director. Obres de Randy Newman, Michael Giacchino, Thomas Newman, Patrick Doyle i James Shearman. L’AUDITORI. 6 de febrer de 2015.

Per Mila Rodríguez Medina

Els concerts de cada cap de setmana de l’OBC no es redueixen simplement a la franja de temps que es dóna entre l’inici i la fi del concert. Com amb totes les orquestres públiques del món, hi ha sempre un altre component afegit, un context particular molt definidor. És aquesta proximitat de sentir-la com la nostra orquestra. La definició d’un públic divers, amb uns coneixements musicals bàsics, majoritàriament; allò que tota la vida se n’ha dit un “aficionat”. El ritual previ al concert, el nerviosisme o la calma als seients, l’interès o una certa mandra pel programa d’aquest dia, la xerradissa en acabar el concert, el públic que marxa ràpid i els ressagats que tornen a llegir tot el programa de mà abans d’abandonar la Sala Pau Casals. S’ha parlat molt del programa dedicat a Pixar interpretat per l’OBC el cap de setmana passat.

En una de les grans apostes de la temporada, l’orquestra interpretava un programa integrat exclusivament per bandes sonores de la productora de cinema animat, amb la particularitat afegida d’una pantalla gegant amb la projecció dels fragments de les pel·lícules. Però en tot allò que es pot dir sobre el concert, sobrevola un interessant context creat, una altra calidesa i goig del públic, cosa que al cap i a la fi és el que veritablement marca la diferència entre un concert i un altre en la saturació actual de programació musical que a vegades rebem.

Poques obres musicals tenen més context que les bandes sonores i, entre aquestes, les pel·lícules de dibuixos animats encara més. Pocs públics són tan agraïts com aquests que escolten una música que mai no han vist interpretada en directe i, entre aquests, el públic infantil guanya i, a més, ho fa encomanadís. Però, a la vegada, cap públic no és més difícil d’atreure que l’infantil, i la dificultat de quadrar la interpretació d’una obra simfònica amb una peça audiovisual és més que evident. L’OBC va aconseguir sortir sobradament victoriosa d’aquest repte. El problema que alguns arranjaments presentaven per a la formació habitual de l’orquestra –com la inclusió de guitarres elèctriques, bateria o sintetitzador o els elements jazz i rock d’algunes peces– es va resoldre amb una molt bona (i nombrosa) selecció de músics convidats. Els espectaculars aguts del trompetista David Pastor, un dels grans noms actuals del jazz en aquest país, seran recordats durant molt de temps a la Sala Pau Casals en els solos de la partitura de la banda sonora d’Els increïbles, i la bona conjunció de les guitarres d’Octavio David Hernández i Yeray Manuel Hernández amb la bateria de Daniel Ishanda durant Cars i Cars 2 ens va fer sentir en ple nucli dels Estats Units.

Foto May/Zircus
Foto May/Zircus

Es va viure una conjunció molt correcta entre el cos habitual de l’orquestra i aquests convidats; tant és així que fins i tot els fragments més simfònics, com va ser el cas d’A bug’s life o Toy Story van quedar lleument més deslluïts que la resta. Tot i així, la màgia va ser indiscutible, amb la brillant primera escena d’Up; és difícil no emocionar-se amb aquest exemple de cinema de primer nivell. No obstant això, aquest encant es va fer encara més evident amb l’arranjament de la banda sonora de Wall-E resumida en poc més de cinc minuts: quan a la pantalla tan sols es dibuixaven uns estels sobre un fons negre i l’orquestra marcava els primers acords, un nen emocionat va omplir tota la Sala Pau Casals amb el seu crit: “Wali!” Una partitura meravellosa de Thomas Newman, nominada a l’Oscar com a millor banda sonora, que l’OBC va interpretar al detall, sense patir gens per tot el component electrònic de l’obra.

Foto May/Zircus
Foto May/Zircus

No es pot acabar –ni començar– un concert dedicat a Pixar sense fer referència al seu gran símbol: Toy Story, una pel·lícula que ha aconseguit definir tota una generació al llarg de les seves tres edicions. La partitura de Randy Newman conté tot un himne, el que diu això de “You’ve got a friend in me” i l’OBC el va escollir com a bis per acompanyar la presentació en vídeo dels compositors. I res millor per guanyar-te el públic que un himne. Ja dèiem que la màgia del públic infantil és encomanadissa, i la veritat és que vam gaudir-hi com a nens. Literalment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *