Subscriu-te

Plenitud coral juvenil i primaveral

© www.facebook.com/amicsdelaunio
© www.facebook.com/amicsdelaunio

CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Coral Infantil Amics de la Unió. Josep Surinyach, piano.Cançons de la lluna al barret. Obres de Miquel Desclot, poesia, i Josep Vila i Casañas, música. Dir. Escènica: Sol Picó. Dir. musical: Josep Vila i Jover. PETIT PALAU. 12 D’ABRIL DE 2015.

Per Jaume Comellas

El lector d’aquest escrit, en contemplar el títol té tot el dret de sospitar que m’ha sobrevingut una febrada imprevisible, una mena de delirium tremens emocional afavorit per l’exultant època que marca el calendari. En tot cas espero que l’explicació dels fets l’alliberi d’aquest supòsit tan comprensible.

Matí assolellat d’inici de primavera, cinquanta joves excel·lents cantaires/esplèndid cor, una sala moderna i també jove, unes cançons plenes de joia, de gràcia i de frescor, i un moviment escènic/dansant imaginatiu, per força havien de donar forma a un espectacle gratificant, ultra original; un autèntic i ideal esclat de vida.

Remarquem tres components bàsics. El primer, senzillesa i manca deliberada d’ambició dels components: ni els poemes que inspiraven les cançons són obres grans de la literatura, ni el compositor va intentar confegir-ne una composició històrica, ni els intèrprets integren el cor més encimbellat possible, ni el moviment escènic podia ser una masterclass de la dramatúrgia dansant.

La segona circumstància és que la senzillesa d’aquest material no n’impedeix la noblesa, autenticitat i coherència; obres, intèrprets i dramatúrgia traspuaven sinceritat, no pretendre ser ni arribar on no correspon, i evitar caure en exhibicionismes gratuïts; en definitiva, no enganyar ni enganyar-se. En tot cas, cal elogiar el sentit de la ironia i de la facècia enginyosa i enjogassada dels poemes de Miquel Desclot, molt ben enteses per Josep Vila.

El tercer component, la sinceritat, il·lusió i convicció amb què es va servir aquesta proposta. La cinquantena de joves membres del Cor de la Unió gaudien plenament d’aquell material posat a les seves mans; s’hi identificaven i el seu goig s’encomanava per força a l’audiència. En tot cas, aquest context de gaudi i identificació recolzaven en un elevat nivell de qualitat canora i de plenitud; aquí, a més, mostrat en unes condicions difícils; cantar movent-se, sovint sense poder veure el director, no cal dir sense partitura… El reguitzell de premis importants aconseguits recentment es va mostrar del tot justificat en aquest treball estrictament coral, estrictament canor, al marge del conjunt festiu, dansant i gairebé lúdic. Hom faria el retret d’un excés de protagonisme del moviment; un excés de referent televisiu Oh happy day!, encara que fos a la catalana i no a l’afronord-americana.

Magnífic el conjunt, per tant, i magnífica la tasca ja molt consolidada del seu director, Josep Vila i Jover. I esment a part per a Josep Surinyac, un pianista excel·lent i també un tarannà personal vital i expansiu que per força s’havia de sentir còmode en l’ambient.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *