Subscriu-te

Polifonies de la memòria

Exposició “Veus de la Mediterrània”. © www.facebook.com/auditoribarcelona
Exposició “Veus de la Mediterrània”. © www.facebook.com/auditoribarcelona

VEUS POLIFÒNIQUES DE SARDENYA. Tenore S’Arborinu de Orune. L’AUDITORI (SALA 4). 28 DE GENER DE 2015.

Per Josep Barcons Palau

Fins al 26 de juliol, tot aquell que s’acosti a L’Auditori toparà (literalment) amb un seguit de plafons i cubicles que ens apropen a diverses “Veus de la Mediterrània”. Sota el comissariat del director del Museu de la Música, el Dr. Jaume Ayats, i del músic Joaquim Rabasseda, aquesta exposició recupera el treball de títol homònim presentat ara fa cinc anys a Manresa (on a l’octubre es fa la Fira de la Mediterrània) i a Torroella de Montgrí (on hi ha el Museu de la Mediterrània).

Els diversos espais consten de pantalles, altaveus, auriculars, fotografies, textos i fins i tot micròfons que permeten recórrer algunes de les manifestacions vocals (musicals i no musicals) més significatives de tot l’arc mediterrani. El visitant pot rondar-hi lliurement (o fer-ho guiat cada segon diumenge de mes a les 11 del matí) anant dels Balcans al Magreb, passant per la península Ibèrica, el Pròxim Orient i diverses de les illes que banya el Mare Nostrum.

Precisament una d’aquestes illes, Sardenya, va ser l’escollida per donar el tret de sortida de la mostra: amb bon criteri, els seus responsables van programar un breu concert a la Sala 4 de L’Auditori. El centenar de persones que hi van assistir (omplint pràcticament tot l’aforament) van poder tenir el privilegi de gaudir (amb el caliu i la proximitat d’aquesta sala) d’una de les formacions vocals més impactants i peculiars que trobem a la Mediterrània: el Tenore sard, integrat per quatre veus masculines que canten polifonies de transmissió oral. Sí: polifonies apreses oralment!, la complexitat, riquesa i bellesa sonora de les quals desgavella d’arrel –si algú encara tenia prejudicis– qualsevol divisió elitista i esnob entre l’alta cultura i la cultura popular.

Abillats amb la vestimenta tradicional de l’interior de Sardenya, el Tenore S’Arborinu de Orune va desplegar part del repertori tradicional de la seva zona enmig de tota mena d’explicacions simpàtiques sobre l’estil, la tècnica vocal, els textos i els diversos gèneres que interpretava (que anaven dels gojos a les danses). En comptes de ser quatre membres, aquest tenore té la particularitat d’estar integrat per cinc  components: als habituals tres membres que fan el suport harmònic i rítmic (el bassu i el contra amb el seu bordó gutural, i el mesu boche abaritonat), s’hi sumaven alternativament dues boche (la veu solista, de tessitura de tenor) que donaven timbres i modismes diferents a les diverses peces.

Entre la flaire del bon vi negre –presuposem que sard– que els integrants del tenore van obrir després de la primera peça (que es van servir en gots de cartró: ¡¿no n’hi ha ni per a copes?!), la rica complexitat generada per aquestes veus transportava cap a un terreny arcàdic. Un terreny en el qual la poesia no es recita sinó que es canta, perquè –tal com explicava Pipinu Cidda– “a l’estimada que treu el cap pel balcó, els versos recitats només li arriben als peus, mentre que els versos cantats li arriben fins al cor”. Un terreny en el qual la memòria serva la tradició i ens connecta amb el lloc d’on venim. Malament anem –reblava Pipinu amb ironia combativa– si confiem la nostra memòria a artilugis tecnològics! Si no recordem (és a dir, si no tenim al cor) els cants que ens han precedit i allò que nosaltres hi podem afegir, la nostra veu, que és allò més únic que tenim, de poc ens servirà per identificar-nos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *