Subscriu-te

Ponts musicals amb “Pato”

Cristina Pato (foto d’arxiu)
Cristina Pato (foto d’arxiu)

TEMPORADA OSV. Orquestra Simfònica del Vallès. Cristina Pato, gaita, piano i veu. Dir.: Rubén Gimeno. Obres d’A. Solla, L. Bernstein i A. Márquez. TEATRE KURSAAL DE MANRESA. 23 DE NOVEMBRE DE 2014.

Per Josep Barcons

El penúltim cap de setmana de novembre (concretament el divendres 21 a Sabadell, el dissabte 22 a Barcelona i el diumenge 23 a Manresa), l’Orquestra Simfònica del Vallès va estrenar el Concierto para Pato y orquesta, obra del compositor Emilio Solla. Si bé l’OSV fa programes sovint poc convencionals i acostuma a apostar per concerts en què es barregen gèneres, estils i disciplines –com és el cas d’aquest concert organitzat junt amb el Festival de Jazz de Barcelona–, el seu atreviment no ha anat tan lluny com per –malgrat el nom de l’obra– programar un concert zoològic. Efectivament: l’obra de Solla no és un concert per a ànec; sinó per a Pato, en majúscula. I concretament per a Cristina Pato, que des de fa uns anys volta pel món amb la seva gaita al costat de Yo-Yo Ma i el Silk Road Ensemble escampant la seva energia desbordant per multitud d’escenaris. I ha estat amb aquesta energia i entusiasme que la caracteritzen que ha endegat l’empresa d’encarregar diverses obres per a gaita i orquestra, tot mirant de traçar ponts entre dos territoris que coneix bé: el clàssic i el folklòric.

Probablement per això l’obra de Solla no sols es val de les habilitats de Pato amb la gaita, sinó que aprofita els seus múltiples talents (entre els quals els de pianista i vocalista) per traçar un viatge musical que parteix de Galícia i –via tonades reconeixibles i plaents– acaba conduint-nos cap als ritmes argentins. Lluny d’aquest final, ben programat en el pla de l’obra, el primer moviment del concert s’enceta amb lirisme absolut de les diverses seccions orquestrals, a les quals se suma aviat el so sensual i exòtic de la gaita, equilibrada tothora amb el conjunt de l’orquestra. Poc després, Solla requereix que la intèrpret canti. I Cristina Pato ho fa, amb veu expressiva, arrossegada i trencada, lleument a la Chavela, fent avançar la música cap a unes regions expressives que la pèssima sonorització va enterbolir.

Al segon moviment, un motor inicial de violes i clarinet serví de coixí perquè Cristina Pato es prodigués en el piano amb sonoritats que basculaven entre Gershwin i Mompou, amb màgia sonora de caramel estil Somewhere over the rainbow. El tractament de l’orquestra com una big band (amb bateria inclosa) agafà en el tercer moviment tot el seu gruix i deixà veure tant la perícia com els referents del Solla orquestrador i productor. Després d’un final lleument precipitat (pocs compassos més de música haurien mitigat aquesta sensació abrupta), Cristina Pato s’adreçà al públic prescindint totalment de la quarta paret, i oferint una jota que –tot incloent diàleg amb la percussió de l’orquestra– va permetre-li desplegar amb total llibertat el seu potencial.

A la segona part, i aprofitant la plantilla de percussionistes requerits a la primera, l’OSV va programar la suite de Danses simfòniques de ‘West Side Story’ de Leonard Bernstein. Amb elegància natural, Rubén Gimeno va comandar l’orquestra amb bon tremp, amb un so treballat i amb els “mambos” de rigor dits amb entusiasme, si bé a la corda hi havia alguna que altra descoordinació en alguns tutti, notablement manifesta en certs pizzicatos desgavellats i en els passatges que requerien més agilitat. Després de Bernstein, el Danzón núm. 2 de Márquez va ser interpretat seguint la mateixa tònica d’efectivitat i prestància rítmica. Una segona part viva i amb trempera, doncs, però a la qual faltà la fantasia i la finor que fan que aquesta música no només faci passar una bona estona, sinó que ompli l’ànima d’un somriure que no s’esborra quan acaba el concert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *