Subscriu-te

Premiar el talent en la justa mesura

Imatges d’aquesta producció de Le cinesi (Les xineses) de Manuel Garcia
Imatges d’aquesta producció de “Le cinesi” (Les xineses) de Manuel Garcia

LE CINESI de Manuel Garcia. Llibret de Pietro Metastasio. Sara Bañeras, soprano. Silvia Aurea de Stefano, mezzosoprano. Ana Victoria Pitts, contralt. César Arrieta, tenor. Marta Pujol, piano. Dir. escènica: Jochen Schönleber. Dir. musical: Raúl Giménez. Producció dels Amics de l’Òpera de Sarrià. TEATRE DE SARRIÀ. 11 D’ABRIL DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

Aquesta bella realitat que és Amics de l’Òpera de Sarrià i el recuperat Teatre de Sarrià –un petit teatre al cor del barri, abans vila independent de Barcelona– s’acosta a la recta final de la seva primera temporada amb la programació d’una òpera inèdita a la ciutat –pel que es desprèn dels registres històrics– de Manuel Garcia, tenor, mestre de cant i compositor.

Le cinesi (Les xineses) va ser composta per Manuel Garcia l’any 1831, poc abans de la seva mort, amb l’objectiu de servir de taller escènic i musical per als seus alumnes. Garcia, reconegut tenor rossinià –va estrenar algunes de les òperes més famoses del compositor de Pesaro– i pare de les llegendàries cantants Pauline Viardot i Maria Malibran, també va ser un reconegut mestre de cant, especialitzat en l’art del bel canto, tècnica i estètica que ell coneixia a la perfecció.

Els Amics de l’Òpera de Sarrià i l’Acadèmia Concertante han tingut el merescudíssim encert de recuperar una partitura desconeguda en els nostres temps i terres, i fer-ho amb el mateix objectiu pel qual va ser composta: és a dir, com a obra objecte d’un taller operístic per a estudiants de cant líric. Manuel Garcia va recollir el llibret de Pietro Metastasio –que ja van musicar prèviament Antonio Caldara l’any 1735 per a la cort imperial de Viena i C. W. Gluck l’any 1754 per a la família reial vienesa– per confegir una òpera fàcil d’escenificar –l’òpera transcorre al llarg d’una hora sempre al mateix espai escènic–, però de factura musical complexa. Si bé la partitura de Garcia no va ser mai orquestrada –no n’era l’objectiu–, el pes de l’acompanyament el sosté un piano, responsable tant de la breu obertura inicial com del pes dels recitatius acompanyats i de l’acompanyament de les àries i els números de conjunt, que Marta Pujol va defensar amb flexibilitat i delicadesa en la representació sarrianenca.

Le cinesi recull un argument aparentment banal –unes joves xineses s’avorreixen a la seva cort; però tot i la prohibició hi irromp el germà d’una per explicar-los la seva experiència a París–, i ple de sentències –al capdavall, el text el signa Metastasio– molt adients també a nivell formatiu per als joves que devien interpretar-la en temps de Garcia. L’argument, fàcil de traslladar en el temps, no deixa de ser un al·legat a favor de la llibertat i la igualtat entre homes i dones molt idoni per a l’època de la França postrevolucionària que, malgrat la seva aparent obvietat als nostres dies, no perd sentit. Al capdavall, ¿podem dir que avui dia vivim en un món plenament igualitari?

Del llibret cal recollir algunes de les frases lapidàries pel sentit que prenen en ser cantades per un grup de joves estudiants que treballen de valent per obrir-se pas en un món plenament competitiu i regit, ai las, plenament pel senyor Dòlar (o més ben dit, Petrodòlar). “No se sap premiar el talent en el seu just valor” és una de les primeres sentències que les tres joves xineses canten de manera jocosa i amb un aparent caràcter intranscendent gràcies a una música graciosa, amable, d’un classicisme evolucionat amb un marcat caràcter rossinià pel que fa a les colorature. Cal dir aquí que Garcia es va quedar ben a gust en escriure les parts corresponents als cantants, als quals exigeix el màxim rendiment pel que fa a l’ús dels ornaments típicament rossinians i amb un ús de la línia de cant a prova d’atletes.

Le_Cinesi_02

En aquest punt convé lloar el talent que els joves cantants responsables de l’òpera van mostrar de forma incipient –i en més gran o menor mesura– en el seu exercici a l’escenari. Lisinga, eixerida joveneta líder del trio femení pel que fa als divertiments de la cort, va ser defensat per la soprano catalana Sara Bañeras. Posseïdora d’una veu lleugera, la soprano va demostrar una veu amb possibilitats, a la qual, però, convé encara un treball exhaustiu per resoldre qüestions bàsiques com el recolzament –l’afinació se’n ressentia en molts moments– i la coloratura. Tot i això, la soprano va mostrar moltes taules a l’escenari i va destacar en la seva presentació en solitari defensant la seva “actuació” dramàtica en una típica escena de teatre dins el teatre. Sivene va ser interpretat per la mezzosoprano italiana Silvia Aurea de Stefano, que, en la pell de la xinesa “enamorada” del germà de Lisinga, va destacar per la desimboltura a l’escenari, si bé va mostrar evidents inseguretats vocals que requereixen un treball a fons. Una agradable sorpresa va suposar la descoberta de la contralt brasilera Ana Victoria Pitts: timbre vellutat i d’un color fosc impactant, homogeneïtat en el registre i una execució gairebé impecable de l’ornamentació. Un talent per seguir i valorar que creiem que mereixerà ser premiat en un futur proper. També va destacar el tenor veneçolà César Arrieta en el paper de Silango. Un timbre molt bell i natural de tenor lleuger, encara un diamant per polir que, si resol la zona de pas, podrà fer passes de gegant en el seu desenvolupament.

Molt lloable i meritòria la feina de Raúl Giménez com a director musical. El tenor argentí –ell també gran especialista en el repertori rossinià– és un clar exemple del gran bé que un cantant experimentat pot fer per transmetre el seu art a les generacions que el segueixen. No només per l’oportunitat que dóna als joves talents d’aprendre la tècnica del cant líric amb un mestre de prestigi, sinó perquè amb aquesta temporada d’òpera feta a mida per als estudiants, revifa musicalment un barri i una comunitat que està rebent amb braços oberts la programació que se li ofereix. Sembla, doncs, que hi havia ganes de tenir una estructura com la que ofereixen els Amics de l’Òpera de Sarrià.

I com que “Fer una òpera és tan difícil que atordeix la imaginació” –tal com diu literalment i irònica el llibret de Metastasio–, Raúl Giménez ha buscat i trobat còmplices de nivell internacional, fet consubstancialment destacat per a una producció tan modesta. Jochen Schönleber, director del festival rossinià de Wildbad (Alemanya), es va fer càrrec de la prou imaginativa direcció escènica de l’òpera, tot buscant l’explotació dels aspectes individuals de cada personatge, i accentuant així l’exercici dramàtic dels joves cantants.

Per últim, recollint novament una frase del lúcid llibret de Metastasio: “No hi ha millor plaer que el de viatjar, ni millor instrucció per a qui vol aprendre”; seria una gran notícia sentir que aquesta producció traspassa les fronteres del barri/vila de Sarrià i es pot sentir en altres espais, i per què no, a Wildbad. L’esforç i les ganes per superar-se ho meriten.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *