EL PRIMER PALAU. Trío Ramales (Pablo Díaz, violí; Gonçalo Lélis, violoncel; Andrés Navarro, piano), Joan Seguí Mercadal, orgue. Obres de Díaz, Turina, Xostakóvitx i Liszt. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 1 D’OCTUBRE DE 2018.
El primer concert del cicle El Primer Palau, celebrat el primer d’octubre, ha estat de primer nivell. El dia, profundament connotat, difícilment es podia oblidar dins la sala. Però les interpretacions excel·lents del Trío Ramales i de l’organista Joan Seguí Mercadal van arribar a aconseguir-ho, malgrat estar tenyides d’estímuls policials vinguts de fora: d’una banda, el so intimidatori dels helicòpters que es feia present durant les pauses; i de, l’altra, el blau intermitent de les sirenes de les furgonetes que es reflectia de manera indiscriminada en alguns racons del jardí modernista dissenyat per Domènech i Montaner.
Si s’aconseguia centrar tots els sentits a dins la sala, el gaudi estava assegurat. I al gaudi, s’hi sumava la sorpresa, l’expectació i l’orgull de veure com intèrprets tan joves tenen un nivell tan alt i són capaços de transportar l’esperit i elevar-lo, lluny de les baixeses del carrer, on a la sortida del concert es va viure una càrrega policial.
El Trío Ramales
El concert va començar amb una aposta forta: el Trío Ramales (format a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía de Madrid) interpretava el Trio per a piano, op. 3 compost per un dels seus membres, el violinista canari Pablo Díaz. L’obra –escrita el 2015 amb forma i concepció clàssica– no sembla sortida de la ploma inexperta d’un jove de divuit anys, sinó d’un músic talentós i versàtil que caldrà seguir de prop. Igual que la interpretació que va fer-ne el trio, l’obra és sòlida, trepidant a estones, i amb moments de gran bellesa. Tot plegat dins una estètica que ve a recordar la de la música centreeuropea prohibida pel règim nazi, amb reminiscències de Korngold, textures fugades en el “Presto”, i lirisme no edulcorat en el bell “Adagio” central.
Díaz i Lélis van demostrar tothora una compenetració extraordinària a les cordes, amb relleus melòdics finíssims, ben secundats per Navarro des del teclat. Si bé en algun moment els greus del piano van ser un xic excessius al principi del concert, els mitjans i els aguts van brillar amb nom propi en el moviment únic del Trio per a piano, op. 8 núm. 1 de Xostakóvitx. De gust francès, l’obra del compositor rus venia precedida pel Trio op. 76 núm. 2 de Joaquín Turina, una de les partitures més reeixides del compositor andalús, interpretada pel Trío Ramales des d’una refinada mirada francesa, despullada de qualsevol casticisme. Els Ramales van fer justícia a la gracilitat amagada a les notes de Turina, tot firmant-ne una versió que, si s’editava, seria de referència al mercat.
Joan Seguí
Si del Trío Ramales, se n’havia sentit parlar poc a casa nostra (malgrat una actuació l’estiu del 2017 al Fringe de Torroella), de Joan Seguí Mercadal ja fa un temps que en corre la veu, i amb raó. Deixeble de J. M. Mas Bonet, d’O. Candendo i de J. de la Rubia, aquest jove organista d’ascendència menorquina format a l’Escolania de Montserrat té un talent innegable. Així va valorar-ho el jurat que el mes de maig passat va atorgar-li la matrícula d’honor en el seu recital de fi de carrera a l’orgue Blancafort de la basílica on de petit havia cantat en tantíssims oficis.
Per a la seva presentació al Palau de la Música, Seguí va recuperar una de les obres que va interpretar al seu recital final: la Fantasia i fuga sobre el coral “Ad nos, ad salutarem undam” de Franz Liszt. L’aposta era a tot o res, jugant a una única carta, ja que presentava una única obra que venia com anell al dit a l’instrument Walcker del Palau, prototip d’orgue romàntic.
Els trenta-cinc minuts de l’obra lisztiana, enorme, van brillar a les mans de Seguí, amb una aproximació serena, fluida i –cosa no gens fàcil– fàcil. Amb una registració acurada, Seguí va explorar els límits sonors de l’instrument, amb bellíssims i quasi inaudibles interns (que sonaven com un llunyà cor angèlic) i majestuosos plens, en un joc de contrastos profundament orgànic –i perdó pel doble sentit. Cap minúscul embarbussament en les figuracions més entremaliades va restar aplom i grandesa a la interpretació de Seguí, que va tenir l’encert de presentar Liszt amb transparència i honestedat i buidant-lo de grandiloqüència enfarfegadora.
Ganes de més
La sensació unànime en el primer concert d’aquest cicle de joves talents va ser la d’haver-se quedat amb ganes de més, cosa que no sempre passa, ni tan sols als concerts d’intèrprets consolidats. I si el nivell ha estat així al primer concert, es pot esperar el mateix als tres que resten, als quals seria meravellós veure la sala plena.
Seria una llàstima que només la multitud de turistes asiàtics que formen un bon percentatge del públic del cicle gaudeixin de les bones maneres dels músics que s’hi presentaran. Per a ells, escoltar l’orgue en directe en comptes de la gravació de les visites turístiques potser queda en una anècdota de viatge. Per al públic local que hi assisteixi pot resultar una experiència profundament edificant. Perquè potser sí que el país es guanya al carrer. Però sens dubte es construeix des de la cultura.
Per això mateix, no deixin de venir a escoltar els joves intèrprets de casa nostra seleccionats per actuar al Palau els propers tres dilluns d’octubre: és una molt bona manera de continuar commemorant del dia u. Faran país… i es faran un bé.
