Subscriu-te

Principi vital

© Josep Molina (foto d’arxiu)
© Josep Molina (foto d’arxiu)

MÚSICA DE CAMBRA. Quartet Casals. Obres de Bach, Xostakóvitx i Beethoven. L’AUDITORI. 10 DE JUNY DE 2015.

Per Miquel Gené

Ja he escrit en més d’una ocasió sobre les excel·lències del Quartet Casals, allò que els fa, al meu entendre, un conjunt de referència i absolutament imprescindible (a www.miquelgene.com trobareu una anàlisi detallada de la seva manera d’entendre i abordar la música en ocasió de la residència a L’Auditori durant la temporada Cambra 2011-12). Més enllà de les virtuts tècniques i expressives, però, el veritable sentit d’un concert dels Casals rau en la capacitat que tenen per revelar, darrere de cada interpretació, idees que transcendeixen el camp musical i que abasten, com diria Stefan Zweig, l’esfera de l’ànima humana.

El concert amb el qual tancaven la temporada de cambra de L’Auditori ens va mostrar tres possibles maneres d’encarar la interpretació. En els quatre números de L’art de la fuga de Johann Sebastian Bach, el quartet va optar per una lectura austera, amb un so empastat, sense espais per al buit sonor, i d’articulació relaxada. La idea de conjunt partia d’un fraseig de veus independents i poc connectades entre si que es trobaven en l’homogeneïtat del color i el rang dinàmic.

En el Quartet núm. 2 de Dmitri Xostakóvitx, la Vera Martínez, ja en posició de primer violí, guiava el quartet de manera despietada i brillant amb el pes volàtil del seu arc, la varietat de registres emocionals i un fraseig ric i precís. Sota aquest domini, però, el quartet mudava sense parar, introduint elements de variació que feien més complexes les relacions entre les veus: l’entrada del violoncel al segon moviment, sorgit del mateix violí, però de seguida prenent personalitat pròpia; la mateixa Vera fonent-se en el conjunt al final d’aquest moviment; l’organització en dos grups del tercer moviment, amb un constant intercanvi de papers, intencions i colors entre els quatre músics; i, en les variacions, la transformació d’un tema monòton i gairebé tediós, en les idees més diverses: les quatre veus independents ara relacionades a través del fraseig; la llibertat mètrica en el moment a dos dels germans Tomàs; el final en una comunió aclaparadora.

I el Quartet núm. 14 de Ludwig van Beethoven, en què van abordar des de diferents perspectives la difícil tasca d’unir quatre parts profundament individualitzades: en el tutti, tots a una; en els diàlegs, des de punts de vista diferents, i, en la col·laboració, per construir línies comuns. De nou amb la idea de mutabilitat en cadascuna de les parts del conjunt, amb una facilitat i velocitat per canviar de màscara que feia variar frenèticament el nostre focus d’interès, bo i mantenint-nos expectants i amb la llengua fora. I la subtilesa, ara sí, en el disseny del fraseig de conjunt, amb el qual ens gronxaven entre la tensió i el repòs, mostrant, difuminant i fent reaparèixer elements. Els extrems de so, els talls bruscos, les arrencades, el contrast dinàmic i la flexibilitat mètrica, marques de la casa.

I darrere de tot això una possible lectura, la meva: que vivim immersos en un món teixit de relacions inevitables que no són sempre coherents i que mai no són estables, i que en el seu joc sovint ens toca desenvolupar diferents papers, canviar les nostres màscares, adaptant-nos o oposant-nos als altres, sempre des d’una individualitat que es fa coherent, precisament, en la materialització i suma de les seves incoherències. En resum, la mutabilitat i l’eliminació de les categories unívoques com a principi vital.