Subscriu-te

Pura música

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Orquesta Sinfónica Simón  Bolívar de Venezuela. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Dir.: Gustavo Dudamel. Obres de Beethoven i Wagner. PALAU DE LA MÚSICA. 16 DE GENER DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

Dudamel és un fenomen. Els membres de l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Venezuela són uns fenòmens. I ja fa temps que ho són. Però percebre-ho de primera mà fa que aquest caràcter “extraordinari” –com indica el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans per definir “fenomen”– esdevingui una realitat demostrable.

I, dit això, que el lector no es deixi enganyar. Amb això no excloem altres orquestres i altres directors que també ho són, de fenòmens. I probablement ho són pel que fa a excel·lència musical, precisió sonora i virtuosística, profunditat discursiva… o en el simple pes de la història que porten a les seves espatlles. Però el fenomen Dudamel, el fenomen d’El Sistema, transcendeix aquestes variables. Són pura energia, pur entusiasme, pura joventut, pura emoció… i això, lligat a un treball constant i un talent nascut del més profund de la voluntat, fa que l’escolta d’un concert seu sigui una experiència única.

En ells, la versió de la Simfonia núm. 5 en Do menor de Beethoven, una obra tan coneguda i tan gastada, segons com, i per això tan difícil d’escoltar amb oïda neta de prejudicis, va esdevenir un crit enèrgic de voluntat positiva. Dudamel no hi estalvia recursos expressius, i posa al servei de la música un ampli ventall de dinàmiques i recursos de clarobscur molt ben apresos d’algú tan notori en aquest repertori com Harnoncourt –tal com vam aprehendre en la conferència prèvia oferta per Carlos Calderón. Clarobscurs que provenen del romanticisme encara amb regust clàssic de Beethoven, però que Dudamel i la seva orquestra transformen i adapten al seu llenguatge. En ells, el ritme, el gust per la sonoritat pròpia de la percussió i l’efervescència llatina són inherents a la seva manera d’entendre la música, i no tenen cap prejudici ni cap vergonya a mostrar la seva pròpia versió de la Cinquena de Beethoven. Perquè per a ells, reprenent les paraules de Calderón, la tradició musical europea esdevé simultània, mentre que per a nosaltres, els europeus, té un caràcter successiu, lineal, temporal.

I segurament aquesta és la característica principal del seu acostar-se a la música europea. Per a ells no hi ha el pes de la història, i el crescendo sobtat amb què aborden l’exultant darrer moviment de la Cinquena de Beethoven és resultat d’una energia que la mateixa música porta inherent en ella, i en els músics. La recerca de la bellesa, pel simple plaer hedonista, és quelcom que els europeus oblidem massa sovint i, en canvi, aquests músics espontanis, però tanmateix reflexius i musicalment nets, elegants i intel·ligents, reivindiquen amb versions, si volen, poc escolàstiques, però Déu n’hi do quines versions!

Si en Beethoven Dudamel ja va mostrar el seu talent de prestidigitador musical, d’encantador de serps (el seu moviment escènic és hipnòtic) amb sòlides bases musicals, amb Wagner la proposta musical acabà de florir. És curiós analitzar el discurs que ens expliquen els mateixos veneçolans, segons el qual Wagner ha arribat al seu repertori després d’atrevir-se amb Mahler, com una evolució natural en el seu recorregut i creixement artístic. Mahler més “fàcil” que Wagner? Segurament no és aquest el raonament, però el cas és que Wagner, naturalment, és molt més que música purament simfònica, ja que l’element escènic hi és imprescindible i, certament, l’òpera és un gènere que encara no han abordat a Europa (tanmateix van interpretar Tannhäuser a Bogotà amb la batuta de Gustavo Dudamel fa un any i mig).

I al Palau de la Música Catalana, sota la mirada atenta de les valquíries i unes galeries d’orgue presidides pels cantaires de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau, la Simfònica Simón Bolívar de Veneçuela i Gustavo Dudamel van interpretar pàgines d’El capvespre dels déus (magnífic “Viatge de Siegfried pel Rin”, “Mort de Siegfried i seguici fúnebre”) i Siegfried: els “Murmuris del bosc”: una pàgina ideal per permetre un cop més el protagonisme dels solistes de l’orquestra. L’Orfeó Català, radiant i contagiat per l’efusió musical i passional dels veneçolans, junt amb ells interpretaren la “Marxa nupcial” de Lohengrin i l’“Entrada dels convidats al Palau” de Tannhäuser.

I entre salva i salva d’aplaudiments en resposta a l’ímpetu musical dels veneçolans, aquests respongueren amb una brillant “Cavalcada de les valquírires” que feien refulgir els cavalls del conjunt arquitectònic signat per Pau Gargallo i una “Mort d’amor d’Isolda” de gran apassionament i una qualitat interpretativa digna de la millor orquestra alemanya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *