Subscriu-te

Quan l’imperialisme domina el món

 

© Yasuko Kageyama
© Yasuko Kageyama

MADAMA BUTTERFLY de G. Puccini. Asmik Gregorian. Anna Malavasi. Anastasia Boldyreva. Angelo Villari. Alessio Aduini. Orquestra i Cor del Teatro dell’Opera de Roma. Director escènic: Àlex Ollé. Director musical: Yves Abel. TERME DI CARACALLA (ROMA). 6 DE JULIOL DE 2015.

Per Josep Pasqual

El dramatisme argumental de Madama Butterfly és d’allò més esborronador. Per més que ens tranquil·litzem pensant que Puccini es va basar en relats teatralitzats de John L. Long i de Pierre Loti, la sola idea, encara que no estigui demostrada, que aquestes invencions literàries puguin tenir antecedents reals revoluciona els sentits fins a la indignació. La història no ens commou només per la immensa desgràcia personal que afecta la traïda innocència de la seva protagonista; ens revolta sobretot pel que ha representat el colonialisme al món.

La proposta dramatúrgica que Àlex Rigola en va proposar a La Fenice ara fa una mica més d’un any se centrava en l’aspecte més íntim de la tragèdia personal de la protagonista i exposava en un primer pla l’esmicolament inexorable de les il·lusions de la geisha pel caprici d’un home sense ànima ni respecte. En paral·lel, un altre Àlex, l’Ollé, presentava més o menys al mateix temps però a l’altra punta de món, a Sydney, una proposta que abstreia de la història el component de contemporaneïtat social. Antípodes geogràfics i antípodes interpretatius en la relectura d’un text que dóna molt de joc.

En la versió d’Ollé, que tot just ara s’ha vist en la temporada d’estiu del Teatro dell’Opera di Roma a Caracal·la, el més significatiu és la tragèdia social que provoca arreu del món la imposició cultural i econòmica i que afecta tots els substrats de la humanitat. Dir-ne colonialisme o imperialisme pot fer-se estrany, perquè aquests mots sembla que se circumscriuen a una època passada molt concreta, però més enllà de la terminologia, el que Ollé vol palesar és com són de destructives la manca de respecte i l’ànsia de poder del món capitalista sobre tot allò on pot veure un rendiment. O com és d’inhumà i antisocial la guerra que estableix el peix gros quan es menja el peix petit.

© Yasuko Kageyama
© Yasuko Kageyama

L’espai escènic del primer acte resulta extraordinàriament màgic. En un magnífic prat amb un petit bosc de bambú es prepara el casament dels protagonistes amb una delicadesa lluminosa, plena de colors i de vida. L’aparició de Cio-Cio-San resulta impressionant, embolcallada en un preciós vestit de núvia en forma de capoll que només desapareix la nit de noces, amb la seva transformació en papallona. Si bé els trets orientalitzants d’aquesta primera part poden fer pensar en l’època real en què es desenvolupa l’obra, una part del mobiliari i el vestuari dels personatges occidentals (entre els quals, els bleizers “alla Berlusconi” de Pinkerton), més aviat situen el respectable en escenaris més contemporanis.

Per contra, els darrers actes no ofereixen dubte: els colons han fet i desfet basant-se en les seves úniques necessitats, i el bucolisme del paratge ha quedat destruït per la construcció de grans edificis d’oficines i d’habitatges de caire suburbial, un dels quals el de la mateixa Cio-Cio-San. Una mica per amor i una mica també per necessitat davant el rebuig, la devoció americanista de la protagonista s’evidencia en un vestuari i uns gestos tan suburbials com la seva pròpia llar, i les conseqüències d’aquesta manera de fer es traslladen en l’argument en detalls impactants com el del cor mut, que es converteix en una legió de desnonats víctimes de la golafreria dels promotors d’habitatges. En la primera part resulta seductor el treball de vestuari de Lluc Castells, mentre que en els darrers actes esdevé especialment sorprenent el genial treball de Franc Aleu per transformar les ruïnes de Caracal·la en un imperi de la construcció en la línia més llevantina del terme.

La Butterfly d’Asmik Gregorian va accentuar amb mestria tots i cadascun dels espais en què va tenir art i part, tant des del punt de vista actoral com vocal. La seva interpretació es va adaptar amb meticulositat a cada moment escènic i va acaronar amb precisió els aspectes més íntims de tota la partitura, tant des de l’exultació mesurada de la seva felicitat inicial fins a l’angoixa més insuportable de l’acte final. Per contra, el Pinkerton d’Angelo Villar es va fer inquietantment agre en els seus aguts, mentre que la poca generositat en la seva emissió va provocar marcats desequilibris de conjunt, especialment en els duets, que la batuta d’Yves Abel no va poder compensar. De la resta de repartiment, en va sobresortir marcadament la Suzuki d’Anna Malavasi, ferma, tendra, valenta i amb la força que se li demana a una servent fidel.