Subscriu-te

Qui té bons padrins….

© Martí E. Berenguer

TEMPORADA CAMERA MUSICAE. Orquestra Simfònica Camera Musicae. Lluís Claret, violoncel. Dir.: Salvador Mas. Obres de Xostakóvitx i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE FEBRER DE 2018.

Per Jaume Comellas

Per a una orquestra de bolo formada per joves instrumentistes del país, fer front a un programa format per dos cims tan elevats com el Concert per a violoncel i orquestra núm. 1 de Xostakóvitx i la monumental Simfonia núm. 3, “Heroica” de Beethoven constitueix un repte alhora suggestiu i arriscat. Remarquem el concepte “orquestra de bolo”, que suposa que encara que promogui una temporada relativament espessa de concerts no gaudeix d’un factor tan cabdal com és la continuïtat; o potser seria millor dir la quotidianitat de la tasca, el picar pedra regularment, a més d’un equip estable de components, i d’aquesta manera crear un segell propi.

Aquest risc, en aquest cas va venir minimitzat per la presència de dos músics que a més de compartir exactament edat, sobretot comparteixen valors, com una gran maduresa com a artistes, una carrera brillant i reconeguda bastida damunt l’excel·lència, i finalment una ètica impecable: i aquí poseu-hi rigor, responsabilitat, autenticitat, etcètera. En definitiva, garantia d’una tasca feta sempre a consciència i profunda en el límit. Això enriqueix els membres de la formació, una mena de plus de padrinatge i de referència segura molt valuós.

© Martí E. Berenguer

Lluís Claret va dominar l’impressionant i difícil Concert de Xostakóvitx amb una autoritat abassegadora. Va convertir la tècnicament problemàtica partitura en un passeig distès, amable; el difícil va esdevenir fàcil de manera natural, sense emfatitzar el discurs. Tensió dramàtica arravatada i expansió lírica es donaven la mà sense estridències ni fregadissos. Tot controlat, tot al seu lloc i tot conduït amb domini, mot cabdal, de gran volada.

Salvador Mas va oferir una Heroica molt heroica, valgui el fàcil joc de paraules. La grandiloqüència d’aquesta grandiosa partitura va ser servida sense especulacions, cercant l’autèntic esperit, l’arrel més exacta del que podríem anomenar filosofia essencial de la partitura; o allò més pregon del seu contingut, tot explotant els recursos d’una formació que va exhibir solistes de nivell remarcable, de manera especial el vent, i una corda robusta. Tanmateix es va ressentir d’una insuficiència de refinament i de subtilesa; de matís, molt d’acord amb el problema de base –bolo– al qual ens hem referit al principi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *