Subscriu-te

Quina delícia de concert

© Martí E. Berenguer
© Martí E. Berenguer

FESTIVAL DA VENEZIA A BARCELLONA. Vespres d’Arnadí. Pere Saragossa, oboè. Farran Sylvan James, violí. Sara Parés, flauta de bec. Dani Espasa, orgue, clavicèmbal i direcció. Obres de Vivaldi, Joan i Josep Pla i Händel. ESGLÉSIA DE SANT FELIP NERI. 15 DE JUNY DE 2016.

Per Jaume Comellas

Des del punt de vista estrictament musical, l’inici del cicle de quatre concerts que ha programat l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí no podia començar de millor manera. Una altra cosa és pel que fa a assistència de públic, ni molt menys la que mereixia el que es va oferir. Cal esperar que aquesta parcel·la millori en els tres concerts que resten del cicle, que es perllongarà fins al 14 de juliol en el marc tan idoni de l’església de Sant Felip Neri.

D’antuvi aquest marc sintonitzava amb gran exactitud amb el títol del concert, aquest trajecte entre Venècia i casa nostra, i aquí la música de Vivaldi que dominava el programa feia la sensació que s’hi trobava còmoda, com a casa seva. Des dels primers compassos de l’inicial Concert per a violí i orgue del compositor venecià es va concitar un clima comunicatiu feliç; una felicitat distesa, familiar, amable, íntima i alhora compartida. La llum, la transparència i l’enjogassament de la música vivaldiana es manifestava de manera natural, sense fregadissos.

En el terreny dels criteris d’interpretació de la música preclàssica, en el qual hi ha massa allò de “tants caps, tants barrets”, a la fi el que compta és que el que hom rebi sigui percebut com quelcom autèntic, fiable i identificat. I això ho va aconseguir el conjunt que dirigeix Dani Espasa. Damunt el gruix d’un aplec d’instrumentistes excel·lents, tots ells autèntics virtuosos, Vespres d’Arnadí ha aconseguit un equilibri de les veus i una sonoritat refinada però no embafadora; tot sorgeix formant part d’un criteri perfectament articulat sense rigideses; la perfecció està al servei d’un discurs expressiu fluid, en el qual cada compàs es desenrotlla i es manifesta lliure, amb la frescor natural de l’aigua d’una font; no amb imposició. I en última instància concordant perfectament amb l’esperit del repertori que es va oferir.

Dani Espasa, un músic molt dotat, està construint un edifici, reduït en components, però d’una autenticitat molt agraïble i amb veritat musical. Dissortadament, problemes comprensibles de producció no permeten bastir els concerts amb un programa de mà més complet i, important, amb unes possibilitats superiors de fer conèixer la seva tasca i aquí concretament aquest cicle.