Subscriu-te

Quinze anys, l’edat de “merèixer”

 

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

LA TRAVIATA de Giuseppe Verdi. Patrizia Ciofi. Charles Castronovo. Vladimir Stoyanov. Gemma Coma-Alabert. Miren Urbieta. Jorge Rodríguez-Norton. Toni Marsol. Marc Canturri. Iosu Yeregui. Dir. musical: Evelino Pidò. Dir. d’escena: David McVicar. Nova coproducció del Gran Teatre del Liceu, Scottish Opera (Glasgow), Welsh National Opera (Cardiff) i Teatro Real (Madrid). LICEU. 14 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Ja fa quinze anys que el nou Liceu va obrir les portes de La Rambla al públic barceloní amb aquella Turandot de Puccini imaginada per Núria Espert que tant va meravellar per la vistositat de la posada en escena, però que va generar també una certa polèmica pel final alternatiu que la regidora catalana proposava.

Enguany un altre clàssic del repertori operístic –aquest, sens dubte en el top ten del repertori universal– ha donat la benvinguda a una temporada que ja va començar al setembre però que en la representació de dimarts passat –tant la de l’escenari com la que es produïa entre el públic– solemnitzava aquest canvi de cicle que presenta nous noms en tots els càrrecs directius respecte de fa quinze anys. Hi havia, però, entre els assistents, cares conegudes, antics directors: Rosa Cullell, Joan Francesc Marco, Joan Matabosch… i una representació selecta del món cultural i polític català. La presència d’Artur Mas en un dia clau com el passat 14 d’octubre, però, passà força desapercebuda al gran públic, i qui triomfà, com havia de ser en aquesta ocasió, fou l’art.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

La producció de David McVicar per a La Traviata mostrà la seva cara més potent, la del director d’un equip que aconsegueix crear en escena autèntics quadres semirealistes. I dic “semirealistes”, perquè quan un veu el resultat global, l’enquadrament de les escenes –estudiades mínimament al detall–, aquestes tenen sempre una aura d’irrealitat, d’ensomni, una mica com els quadres de Caravaggio, en els quals no se sap d’on prové la llum, i alhora amb un estudi mil·limètric de la posició dels personatges en el marc que fan els cortinatges en les escenes de conjunt. Això, potser, és el més definitori i més destacat d’aquesta Traviata en què predominen les grans teles i telons que, conjuntament amb una gran il·luminació a càrrec de Jennifer Tipton, donen a les escenes un aire de quadre costumista a l’estil del barroc italià, més que no pas l’holandès. Tot això, en un escenari únic en què es recreen les diverses estances on es desenvolupa l’òpera –la casa de París de Violeta, la casa de camp als afores de París, la casa de Flora i la cambra de Violetta en les seves darreres hores de vida– amb un joc de moviments subtils dels telons que donen moviment a l’acció. Una producció que no per convencional –no hi ha gaire per innovar en una òpera basada en una novel·la original d’Alexandre Dumas (La dama de les camèlies)– no deixa de sorprendre. La clau radica a oferir quelcom, una visió, una perspectiva –ni que sigui subtil– nova a l’espectador.

En el quadre musical, la gran triomfadora de la nit va ser l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu a les ordres d’un inspirat i gran concertador com és Evelino Pidò, que debutava –ja era hora!– al Liceu. Pidò té un gest clar i una solvència en el repertori italià que el fa un dels especialistes dels nostres dies. Atent a cada entrada dels cantants i del cor, no perdia detall a l’hora de demanar als músics de l’orquestra i d’inspirar-los, i van donar el millor de si mateixos en una partitura plena de moments gairebé cambrístics –molt bé les cordes a l’inici de l’òpera i en el preludi del tercer acte!–, que deixen molt exposats els músics de l’orquestra. Tot i això, Pidò desprenia confiança, que va saber transmetre a l’orquestra, mai fora de lloc ni de temps i amb un so compacte mai per sobre dels cantants.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Cosa meritòria, sobretot en els moments en què canta Patrizia Ciofi –la Violetta de l’estrena–, que no destaca particularment per una veu gran. I tot i això, i tenint en compte el seu timbre particular, amb poc cos en el registre central-greu, Ciofi superà amb escreix la massa orquestral amb una aportació en què va jugar a favor seu tant el seu lliurament vocal com el teatral. Ciofi va donar-ho tot en aquesta primera funció, però va saber mesurar les forces, i així, l’acte final, el de la mort de Violetta, va ser un crescendo de dramatisme i emotivitat, amb un “Addio del passatto” esglaiador. Al primer acte, Ciofi va abordar amb lliurament l’ària “Sempre libera”, amb agilitats perfectes i un ascens al registre agut rutilant –marca de la casa–, però sense atacar el sobreagut opcional al final. En el fons, no calia. Tampoc no va fer el Do de pit opcional en la cabaletta “O mio rimorso” del segon acte el tenor Charles Castronovo, debutant al Liceu, però amb una carrera destacada a l’estranger. El tenor mostrà un instrument molt homogeni i un físic envejable. Potser el seu Alfredo va estar mancat del carisma que Ciofi va imprimir a Violetta, tot i que també és cert que a aquest tipus de personatges ingrats, Verdi mai no els feia massa justícia. En tot cas, Castronovo va cantar molt bé i, tant el concertante de l’escena final del segon acte com l’escena al llit de mort amb Violetta, van ser impecables.

També tingué molt d’èxit el Giorgio Germont de Vladimir Stoyanov, amb un timbre noble i molt adient per a aquest rol i, en general, per al repertori verdià, amb prou squillo en el registre agut i bona línia vocal; fou un dels més aplaudits de la nit. Fa gust veure el talent musical català i espanyol, i per curtes que fossin, les aportacions de Gemma Coma-Alabert, Miren Urbieta, Jorge Rodríguez-Norton, Toni Marsol, Marc Canturri i Iosu Yeregui van ser impecables.

Aquesta producció de La Traviata es podrà veure fins al 29 d’octubre en dos repartiments alterns, i novament al juliol, moment en què intervindran figures tan destacades com Leo Nucci, Àngel Òdena i les joves veus d’Ailyn Pérez i Ismael Jordi, entre d’altres. Serà una nova oportunitat de gaudir també d’aquesta producció, d’un director d’escena que esperem torni aviat al Liceu, perquè ens ha deixat algunes de les produccions més excel·lents que han passat pel Liceu en aquests quinze anys: Manon, Adriana Lecouvreur i, la temporada passada, Agrippina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *