Subscriu-te

Ravel fa brillar l’OSV i emergir el refinament de Lapaz

© Lorenzo Duaso

SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Enrique Lapaz, piano. Dir.: James Ross. Programa: Ravel, Nyman, Reich i Adams. PALAU DE LA MÚSICA. 17 DE MARÇ DE 2018.

Per Lluís Trullén

El director James Ross explicava en el decurs de la segona part del concert de l’OSV, celebrat dissabte passat al Palau, l’efecte de la repetició en la música. Al programa figurava la suite de la banda sonora de la pel·lícula The piano del minimalista Michael Nyman, el foxtrot per a orquestra The chairman dances de l’autor de l’òpera Nixon in China, John Adams, o el Bolero de Ravel, partitures que empren el recurs de la repetició d’un motiu com a base compositiva. Ravel, però, era a l’epicentre del programa iniciat amb el bellíssim i suggeridor Concert per a piano en Sol i que acabava amb el celebradíssim Bolero. Com a solista del Concert, el pianista valencià Enrique Lapaz, guanyador dels concursos de piano de Sant Sebastià i Ricard Viñes de Lleida i que ja ha realitzat nombrosos concerts per diferents països europeus. Lapaz és un pianista de qualitat indiscutible, amb tècnica notòria i un bon gust expressiu, aspectes que li van permetre abordar amb refinament el sublim segon moviment del Concert. Li va mancar certa fortalesa tímbrica, tant en el primer com –especialment– en el “Presto”, per dotar de més color i energia la vitalitat desbordant del Concert en Sol major. El pas per la suite de The piano de Nymann, una obra que en certa manera quedava deslluïda després d’escoltar l’orquestració i la riquesa de matisos del Concert de Ravel, va refermar el bon gust pianístic d’Enrique Lapaz, un pianista a qui cal augurar un bon futur com a solista.

La segona part es va iniciar amb Clapping music d’Steve Reich, per donar pas tot seguit a la interessant The chairman dances, una fantasia orquestral plena de textures, de ritmes, de color sempre, però amb un rerefons nostàlgic que l’OSV va saber manifestar amb intensitat. Una preparació ideal per al Bolero, en què els músics tocaven drets els seus passatges corresponents i que va acabar amb tota l’orquestra dempeus en el suggestiu i punyent final de la composició. Obra que va estar curosament treballada per Ross i els professors de l’OSV, que van resoldre brillantment a títol individual les intervencions respectives per sobre del característic ritme constant i invariable d’aquesta obra mestra de l’orquestració. Un concert en què l’OSV va esperar per mostrar la seva millor cara fins a la interpretació del Bolero.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *