Subscriu-te

Recordant Granados i una gran versió del ‘Quintet’ de Schumann

Javier Perianes i el Cuarteto Quiroga (foto d’arxiu)
Javier Perianes i el Cuarteto Quiroga (foto d’arxiu)

PALAU 100 CAMBRA. Cuarteto Quiroga. Javier Perianes, piano. Obres de Turina, Granados i Schumann. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 27 DE GENER DE 2016.

Per Lluís Trullén

Quan es commemora el centenari de la mort d’Enric Granados, algunes de les seves obres, com el Quintet per a piano, encara continuen pendents d’una edició crítica més acurada a l’estil del seu esplèndid catàleg pianístic, que ja posseeix una edició basada en un estudi comparatiu de les fonts i que va ser revisada per Alícia de Larrocha i publicada anys enrere per l’Editorial Boileau. El Quintet de Granados va ser una de les obres escollides pel Cuarteto Quiroga i Javier Perianes en el concert corresponent a la temporada de Cambra de Palau 100, amb un programa que s’iniciava amb La oración del torero de Turina i que incloïa a la segona part l’apassionat Quintet per a piano i corda de Schumann.

Dues parts diferenciades, tant pel que fa a l’estètica musical com al nivell interpretatiu assolit. Malgrat la visió creativa de Turina, que sempre es va mantenir allunyat dels corrents que proposaven un llenguatge innovador en el camp tonal i d’un Granados molt més colorista i hereu del romanticisme pianístic dels grans autors europeus, ambdós autors sempre es van mantenir fidels a un sentit musical inequívocament nacionalista. La oración del torero, obra reflexiva i de gran bellesa lírica, evocadora d’un cert misticisme, va tenir una versió del Cuarteto Quiroga amb moments excessivament lànguids, d’altres vehements, i es va trobar a faltar un major equilibri dins la unitat del seu discurs. Per la seva banda, ja amb la presència de Perianes al piano, el Quintet de Granados va assolir uns resultats brillants, amb moments de gran refinament interpretatiu i evocadors d’una estètica molt propera a Schumann. A aquesta obra, malgrat tenir una inspiració lírica innegable i una construcció formal sempre fidel als cànons clàssics, li manca aquell punt de genialitat que magistralment Granados va expressar en tantes composicions del seu llegat.

L’obra de Granados va obrir les portes a una de les pàgines mestres del gènere com és el Quintet de Schumann. Interpretació radiant, emotiva, intensa, amb un Javier Perianes imperial i un Cuarteto Quiroga compenetrat en els diàlegs, equilibrat en la sonoritat i amb una vehemència i intenció musicals exemplificadores dels èxits aconseguits a nivell internacional. Perianes, en el tour de force que suposa interpretar el Quintet de Schumann, va mostrar-nos que està en un moment esplèndid, amb una qualitat interpretativa que l’ha portat a ser referència internacional i que té en Barenboim un dels seus valedors. La compenetració, la comprensió de l’obra, la intenció musical, la tècnica com a eina indispensable per assolir un discurs elevat i ple de contingut repercutien en una versió brillant, tan adient per a una obra escrita en Mi bemoll major. Lectura amb una enorme càrrega poètica però també amb la impetuositat necessària, en una simbiosi perfecta de la dualitat tan present en Schumann. Una gran versió per a un concert que va tenir com a cloenda i propina l’“Scherzo” del Quintet de Xostakóvitx, obra contemporània de la seva Cinquena Simfonia, en què tot el sentit motòric i el piano entès com a instrument de percussió van omplir de ritme i color un concert que va assolir els seus millors moments interpretatius ja a la segona part.