Subscriu-te

Recreant la lluminositat de la Venècia del XVIIII

© Martí E. Berenguer
© Martí E. Berenguer

1r FESTIVAL VESPRES D’ARNADÍ, “Da Venezia a Barcellona”. María Hinojosa, soprano. Pere Saragossa, oboè. Farran James, violí. Vespres d’Arnadí. Director: Dani Espasa. Programa: “Il teatro nel mondo”. Obres de Vivaldi, Albinoni, Händel, Terradellas, Marcello i Galuppi. ESGLÉSIA DE SANT FELIP NERI. 14 DE JULIOL DE 2016.

Per Lluís Trullén

Res no ha estat fruit de l’atzar. Tot, fins el més mínim detall, ha estat curosament pensat per poder assolir un èxit sense pal·liatius en la primera temporada del Festival Vespres d’Arnadí que s’ha celebrat a l’església de Sant Felip Neri i que ha finalitzat amb un concert brillant en tots els aspectes. “Da Venezia a Barcellona” ha estat el leitmotiv d’aquest cicle protagonitzat pel conjunt Vespres d’Arnadí i dirigit per Dani Espasa i que ara ha acabat amb la participació de María Hinojosa, una especialista en el repertori del barroc. El musicòleg Josep Dolcet i l’equip de Vespres d’Arnadí dirigit per Dani Espasa han escollit meticulosament un programa que defugia obres habituals i ens portava veritables primícies, com les delicioses àries de l’òpera Imeneo in Atene de Domènec Terradellas acompanyades per simfonies d’Albinoni, concerts de Marcello o Vivaldi i àries de Händel i Galuppi.

© Martí E. Berenguer
© Martí E. Berenguer

Un programa idoni per a les qualitats tècniques i musicals d’un conjunt com Vespres d’Arnadí, integrat en aquesta ocasió per set músics que acompanyaven la deliciosa veu de María Hinojosa.

La música veneciana de la primera meitat del segle XVIII reflecteix l’activitat musical frenètica que es vivia la Repubblica Serenissima, amb catorze teatres d’òpera en un entorn de canals, palaus i desenes i desenes d’esglésies d’una arquitectura, d’una llum interior i d’uns altars inconfusibles. L’església de Sant Felip Neri, arquitectònicament contemporània de l’època dels autors programats, atorgava un entorn idoni per escoltar aquesta música deliciosament escollida i admirablement interpretada.

L’església oferia un ple absolut i després d’una presentació del musicòleg Josep Dolcet, la Simfonia núm. 7 de Tomaso Albinoni ens va començar a traslladar a l’entorn del Barroc venecià. La veu de María Hinojosa tenia un veritable repte amb la cantata dramàtica Agrippina condotta a morire, que parla sobre els moments abans de la mort de l’esposa de l’emperador Claudi, per ordre del seu propi fill Neró, en una successió d’àries i recitatius de gran exigència dramàtica. María Hinojosa va entrar de ple en la controvèrsia del personatge (assabentar-se de la mort propera, però alhora conèixer que el seu fill serà l’emperador) cantant amb claredat, dicció elegant i sentit dramàtic aquesta complexa i extensa partitura. D’Agrippina, l’única òpera que Händel va estrenar a Venècia, concretament al Teatro San Giovanni Grisostomo, Hinojosa en va escollir l’ària de bravura –amb la tradicional forma da capo de l’òpera seriosa del moment– “Se giunge un dispetto”, en què les agilitats, la fortalesa, la projecció vocal diàfana van permetre escoltar les millors qualitats tècniques –en les colorature– i expressives de la soprano. Admirable va resultar la seva interpretació de les dues àries plenes de sensibilitat i refinament extretes d’Idomeneo in Atene de Domènec Terradellas, un “divertimento” mitològic estrenat a Venècia l’any 1750 i que ara ha estat exhumat; una música a l’altura de les composicions venecianes contemporànies, cantada amb un refinament expressiu ple de preciosisme. El concert ens va permetre escoltar Pere Saragossa (cofundador l’any 2005 de Vespres d’Arnadí) amb el bellíssim Concert per a oboè i violí de Vivaldi acompanyat per una eficient Farran James en l’altre rol de solista i amb una versió plena de sensibilitat i acuradíssima en l’execució de les agilitats del famós Concert per a oboè d’Alessandro Marcello. Eficient el treball de tots els instrumentistes, en un concert que a la mitja part va permetre al públic degustar les postres anomenades Arnadí, d’origen valencià, i que va cloure amb una admirable i expressiva versió del “Lascia ch’io pianga” amb una María Hinojosa novament extraordinària.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *