Subscriu-te

“Reestrena” nacional i algunes reflexions

© IFL-ximo.wordpress.com
© IFL-ximo.wordpress.com

TITAINA d’Enric Morera i Àngel Guimerà. Maria Pujades. Néstor Pindado. Mercè Bruguera. Albert Cabero. Carles Prat. Andreu Martínez. Dir. musical: Daniel Mestre. TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA. 25 DE GENER DE 2016.

Per Marc Busquets

El Teatre Nacional de Catalunya, en col·laboració amb l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), va recuperar el dilluns 25 l’òpera Titaina, amb música d’Enric Morera i llibret d’Àngel Guimerà, en el segon any de la sinergia entre les dues institucions iniciada l’any passat al voltant de Tirant lo Blanc. Encertadament, aquest any s’ha vinculat aquesta òpera –composta el 1909, però que no es va estrenar al Liceu fins al 1912 a causa de la Setmana Tràgica– amb l’obra de teatre Maria Rosa, també de Guimerà, que s’està representant aquests dies a la Sala Petita del TNC. Dues obres, Titaina i Maria Rosa, que coincideixen força en argument i que sintetitzen l’imaginari guimerià realista i d’arrels rurals. Així, Titaina és una gitana que es dedica a la venda ambulant –i suposadament a altres quefers– i que és dominada pel seu proxeneta, en Nyerris, que l’obliga a robar a la masia de l’Eudald, un hereu arruïnat de qui està enamorada. Però és precisament en aquesta situació, mentre ells es barallen en el robatori, que Titaina veu la llum, clava un ganivet a en Nyerris que li causa la mort i d’aquesta manera els enamorats poden viure feliços. Una altra versió d’“He mort el llop!” de Terra Baixa i que operísticament té algunes referències argumentals a la Carmen de Bizet i fins i tot a una mena de Cavalleria rusticana a la catalana, amb molta menys sang i fetge del que el llibret podria suggerir a priori. I és que precisament el que es troba a faltar en aquesta òpera és un tractament més verista i fins i tot visceral de la música, que massa sovint cau en el folklore fàcil, com el recurs de fer servir El cant dels ocells per a l’ària principal de la protagonista. Potser per aquesta raó l’òpera reposava en el somni dels justos des del 1912.

En tot cas, és lloable que el TNC i l’ESMUC col·laborin per recuperar el patrimoni musical català i ens descobreixin noves peces més enllà dels gustos de cada individu i les modes de cada temps. També cal agrair als estudiants de cant i al conjunt instrumental de l’ESMUC aquesta recuperació de la història musical, que sempre suposa un enriquiment del bagatge cultural d’un país. Entre els solistes destacà la Titaina de Maria Pujades, especialment en el segon quadre de més càrrega dramàtica, i també la del baix Néstor Pindado en el paper d’Anton, tot completant el repartiment amb correcció Mercè Bruguera (hostalera), Albert Cabero (Nyerris), Carles Prat (Eudald) i Andreu Martínez (Tomàs). Per la seva banda, Daniel Mestre dirigí el conjunt instrumental de l’ESMUC, del qual costà arrencar un so arrodonit, segurament per la falta d’assajos.

Imatge d’Àngel Guimerà i Enric Morera
Imatge d’Àngel Guimerà i Enric Morera

Dit això i agraint la bona intenció i la col·laboració de les persones i les entitats implicades, cal fer una sèrie reflexions més de fons, ja que en aquestes situacions es palesen les mancances del moment que vivim: quin model cultural volem? Poques institucions culturals tenen el benefici de portar l’adjectiu “nacional” i una és el TNC: ¿és aquesta la màxima qualitat que pot assolir una institució del país en la recuperació d’un patrimoni que també és nacional? Aquesta és una molt bona iniciativa del TNC, però ¿ha de ser aquesta institució la responsable de recuperar el repertori operístic de Catalunya o hauria de ser el Liceu? En aquest procés polític en què se suposa que s’han de crear “estructures d’Estat”, ¿aquesta és l’aposta per la cultura? Barcelona a poc a poc va desgastant el seu panorama cultural, tant a nivell museístic –amb un MNAC, també nacional, totalment ofegat a nivell pressupostari i fora del circuit expositiu internacional– com escènic –amb un Liceu més preocupat de la modernitat de la seva façana històrica que no del que s’esdevé a escena, amb constants cancel·lacions. ¿És aquest el camí que ens espera? Potser que s’hi faci alguna cosa a nivell institucional abans no sigui massa tard, almenys reflexionar cap on estem anant i així saber el que ens espera.