Subscriu-te

Reflexos a prova de foc

WTB©DannyWillems

What the body does not remember. Direcció, coreografia i escenografia de Wim Vandekeybus. Música original: Thierry de Mey i Peter Vermeesch. Direcció d’assaigs: Eduardo Torroja. Intèrprets: Zebastián Méndez Marín, Aymara Parola, Maria Kolegova, Livia Balazova, Eddie Oroyan, Pavel Masek, Jorge Jáuregui Allue, Revé Terborg, Germán Jáuregui Allue. Producció: Última Vez/ amb el suport de Charleroi Danses, Centre Choreógraphique de la Fédération Wallonie-Bruxelles/ Coproducció KVS. Mercat de les Flors, 29 de gener de 2015

Per Clàudia Brufau

No hi havia dubte que What the body does not remember atrauria tant aquells que van veure la peça al Mercat al final dels anys vuitanta com els que tenien la primera oportunitat de veure-la. Estrenada el 1987 a Nova York, amb aquesta peça Wim Vandekeybus i els compositors Thierry de Mey i Peter Vermeersch van rebre un Bessie Award. A més, era la coreografia amb què el coreògraf Wim Vandekeybus va donar a conèixer la seva companyia Última Vez –creada el 1986 i amb seu a Brussel·les i Flandes durant aquest període– i que forma part de la història de la dansa. Evidentment amb nou repartiment, la companyia porta de gira aquesta peça des del 2013, amb motiu del seu 25è aniversari; de fet, és l’única peça que ha tornat a muntar. El coreògraf flamenc i realitzador reconeix que: “M’agraden les coses difícils, per tal de poder-ne gaudir després i per ser capaç de dir que valia la pena”, com és el cas de la peça en qüestió, en què la precisió és vital –no hi ha marge d’error en l’execució–, Vandekeybus posa a prova els instints i els reflexos dels ballarins i de retruc els dels espectadors. L’espectacle combina escenes-temes que per si mateixos podrien ser –en alguns casos ja són– peces independents i altres escenes en què es busca un temps de descans físic per als ballarins, com és el cas de les desfilades en diagonal amb canvis d’americanes i tovalloles. Aquestes estones d’estalvi energètic, i en alguns casos també els moments d’hiperactivitat continuada, provoquen que la intensitat minvi o que un pugui tenir la sensació d’allargament gratuït. Ara bé: aquest és l’únic petit “però” de la peça.

Des de l’inici s’estableix una atmosfera captivadora, crua i misteriosa: dos homes arran de terra i al fons una dona darrere una taula microfonada, asseguda, amb els avantbraços i les mans il·luminades. Posseïts per la voluntat i el ritme que marquen les mans, el moviment de cada un d’ells és el reflex d’una mà. Aquest fragment, de fet, s’ha convertit en una peça clau del repertori contemporani gràcies a la icònica combinació de força, agilitat i precisió. El risc en majúscules i l’habilitat per evitar el perill entren en joc quan els nou ballarins de la peça entren a escena llançant-se maons –blocs de guix– els uns als altres. En aquest muntatge Vandekeybus compta amb nou ballarins, si bé a l’original n’eren deu, però l’efecte frenètic continua sent el mateix –corredisses, equilibris i empentes–, ja que la preparació física i tècnica dels ballarins ha permès que l’execució de la peça sigui més tècnica que no pas instintiva.

Tanmateix, l’escena més fascinant no arriba fins que una parella de ballarins es queden sols a escena. Ella es queda palplantada amb les cames separades i els braços en creu en posició frontal, tota perfectament alineada, i ell intenta per tots els mitjans desfer la figura. Més endavant, multiplicant l’efecte, entren dues parelles més en escena. Tot plegat acaba resultant un exercici magistral de geometria, qualitats de moviment –sobretot per les respostes dels cossos de les dones que, resistint, descarreguen espurneigs–, una coreografia frontal que acaba conquerint totes les dimensions. I finalment tota la visceralitat tridimensional culmina quan tot el repartiment torna a entrar en escena saltant els uns sobre els altres calçats amb botes pesants –el soroll de les botes forma part de la partitura– per a un últim combat o desafiament dels reflexos. What the body does not remember és una coreografia visceral que t’atrapa per l’estómac, però que alhora et captiva per la bellesa de les formes, de les reaccions com a causa o conseqüència de la música que sembla rebotar contra i dins els cossos dels ballarins.

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *