Subscriu-te

Riccardo Chailly: Overtures, preludes & intermezzi

Obres de Verdi, Rossini, Catalani, Donizetti, Bellini, Giordano, Puccini, Ponchieli, Leoncavallo, Boito. Intèrprets: Orchestra Filarmonica della Scala. Dir.: Riccardo Chailly. Decca, 2017

Riccardo Chailly, un dels directors italians més reconeguts del que podríem considerar generació intermèdia, el mes de gener va passar a ser director del Teatro alla Scala de Milà, amb l’orquestra de la qual ha enregistrat el cedé que ens ocupa. Més que probablement és el primer amb la seva nova família.

Es tracta d’una proposta un pèl insòlita, ja que ofereix una mostra àmplia i diversa del que podríem anomenar simfonisme operístic italià, en un recorregut a través de tretze títols i catorze composicions. Només repeteix un títol, curiosament poc conegut, I Medici de Leoncavallo, que junt amb la del mateix compositor Pagliacci, són les dues úniques òperes no estrenades al mític teatre milanès.

Hi ha una clara intencionalitat, ja apuntada, de mostrar com l’òpera italiana és quelcom més que melodia, que, per tant, també ha prestat atenció al simfonisme, com es posa en evidència en aquestes composicions, que encara que formen part de les òperes, tenen una individualitat pròpia, no estan inserides en la representació com indica clarament el subtítol del cedé.

Hi ha també una certa voluntat de no caure en concessions i altrament sí mostrar un recull que es focalitzi en l’al·ludida atenció al simfonisme operístic; per això si bé no negligeix alguna escapada especialment coneguda –“Dansa de les hores” de La Gioconda–, en conjunt evita el repertori més fressat: només quatre dels tretze títols formen part del gran repertori, encara que els autors sí que integren un floret del millor moment líric italià: Verdi, Rossini, Puccini, etcètera.

La resultant final és un cedé farcit de música exultant, de gran espectacle musical de gaudi còmode, sense deixar de ser selectiu, d’una música que entra fàcilment per les orelles i que a més ens permet descobrir territoris ignorats, o poc exposats, d’un pes considerable.

A més, les versions són exultants; Chailly és un director vital, lluminós, enèrgic i aquest material li permet lliurar-se, sense defugir mai el rigor, al seu per altra part agraït criteri, comptant amb l’atot d’una orquestra tan especialitzada en aquest món com és la Filharmònica de La Scala.