Subscriu-te

Rocío Márquez i el muntatge d’un nou flamenc

© www.facebook.com/festivalmasimas
© www.facebook.com/festivalmasimas

FESTIVAL MAS I MAS. Rocío Márquez, veus. Miguel Ángel Cortés i Pepe Habichuela, guitarres flamenques. Raúl Rodríguez, tres flamenc. Niño de Elche, recitats, segones veus. Los Mellis (Manuel i Antonio Montes Saavedra), palmes i cors. Rosalía Vila, palmes, cors i sintetitzador. Carola Ortiz, palmes, cors i clarinet baix. Miquel Sospedra, baix elèctric. Iban Gabarró, bateria. Raül Fernández “Refree”, guitarra elèctrica, charango. PALAU DE LA MÚSICA. 1 DE SETEMBRE DE 2015.

Per Mila Rodríguez Medina

Qualsevol aficionat sap que en el flamenc hi ha un abans i un després d’Enrique Morente. Aquest punt d’inflexió, però, no resideix en la seva pròpia figura, el seu inabastable talent o el seu èxit dins i fora de la crítica flamenca. La seva importància està en la construcció d’un nou llenguatge, el qual ja traspassa la seva individualitat i s’ha convertit en un esperit que impregna molts projectes que donen forma a un nou flamenc –i deixin-me fer servir aquest concepte, “nou flamenc”, perquè precisament el terme bé s’ho val i no pas altres barreges tòxiques que el mercat ens ha volgut imposar. Aquest nou flamenc està carregat d’un coneixement exhaustiu del seu passat, però no és aquest un coneixement tancat, sinó que, al contrari, coneix també el que es fa més enllà de les seves mateixes fronteres estètiques i les influències provenen dels sons i les cultures més dispars, regides per l’únic requisit de suposar un punt de trobada o un lloc de calma per a l’artista flamenc i el seu projecte. Aquests nous flamencs no s’avergonyeixen, si és el cas, dels seus orígens “impurs”, de posseir una formació acadèmica per sobre d’una sang de generacions flamenques, ja que és mitjançant l’estudi profund de la seva mateixa veu com és possible l’avenç creatiu d’un bagatge artístic tan antic. I tot això se’ns presenta amb un gran nom al capdavant: Rocío Márquez.

La jove cantaora de Huelva (tot just ara fa els seus 30 anys) va presentar l’últim disc dimarts passat, 1 de setembre, al Palau de la Música Catalana, com a tancament del Festival Mas i Mas. En els magnífics textos que acompanyen el disc de Rocío Molina, un dels grans experts en flamenc de l’actualitat, Pedro G. Romero, diu una frase que se’m fa impossible de no citar aquí: “En el flamenc sol abusar-se de la paraula «desconstrucció». Es tracta més aviat d’haver entès que és el muntatge, i no la fusió o altres potingues, la clau de la construcció a la música flamenca.” I és això, exactament això, el que fa Rocío Márquez al seu disc El Niño i el que va fer en la seva posada de llarg al Palau de la Música. Un muntatge de moltes capes, unes d’antigues, d’altres de noves, perfectament entrellaçades per una premissa bàsica: la seva veu colpidora, que sembla parlar-nos des d’una profunditat a la superfície, des de l’antiguitat en el cos d’una dona jove com la seva curiositat.

Rocío Márquez i Pepe Pepe Habichuela. © www.facebook.com/festivalmasimas
Rocío Márquez i Pepe Pepe Habichuela. © www.facebook.com/festivalmasimas

Rocío Márquez ha sabut vestir aquest projecte de la millor manera possible: per al seu homenatge i recerca entorn de Pepe Marchena, “El Niño de Marchena” a qui està íntegrament dedicat, la cantaora ha comptat amb els millors companys de viatge i tots van ser amb ella al Palau. El concert es va definir en tres grans blocs, diferents però lligats. D’una banda, per la puresa més absoluta, el mestre de la guitarra Pepe Habichuela va ajudar Márquez en la seva demostració com a cantaora profunda, amb un seguit de cants dels que es coneixen d’ida y vuelta, aquells amb el record intacte dels sons llatinoamericans, com per exemple la milonga El año del cometa. És en aquest tipus de cants que Rocío Márquez esclata i deixa sense alè amb la seva capacitat per als canvis de ritme, les melodies i cromatismes impossibles i l’actitud còmoda i juganera a la cadira. De la mateixa manera va succeir amb la participació de Raúl Rodríguez al tres flamenc i Miguel Ángel Cortés a la guitarra flamenca. Amb més d’una hora de concert i quan encara quedava molt per endavant, el públic va trencar la seva enteresa i els aplaudiments van col·lapsar el Palau quan amb ells la cantaora va fer uns tangos amb Miguel Ángel Cortés. Ella és, com es diu en el flamenc, una cantaora por derecho.

En aquest projecte d’El Niño podríem dir que Rocío Márquez té una clara mà dreta, Faustino Núñez, productor i assessor en l’homenatge a la puresa de Pepe Marchena. Però té també el que podríem anomenar una mà esquerra, Raül Fernández “Refree”, l’altre productor del disc, un músic no flamenc però que, seguint els seus últims projectes, sembla, paradoxalment, el gran hereu creatiu d’Enrique Morente, malgrat que mai no el va arribar a conèixer en persona. Amb ell i la col·laboració d’una altra rara avis del flamenc que farà parlar molt, El Niño de Elche, la de Huelva va tancar el concert amb els temes més innovadors i brutals del seu disc, com la increïble Los esclavos. El Palau de la Música va veure com de sobte tot es tornava una gran tempesta, el gran esclat del nou flamenc. No és això una estridència puntual, un joc creatiu per provar sensibilitats, sinó que aquesta innovació ve de més lluny, és més profunda. Els nous camins esdevenen grans territoris de talent i creativitat i és ara quan ja no es trencaran les fronteres, perquè ja ni tan sols existiran.