Subscriu-te

Rossini religiós, Rossini a part

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Orfeó Català. Marta Mathéu, soprano. Marina Rodríguez-Cusí, contralt. Beñat Egiarte, tenor. José Antonio López, baix baríton. Juan de la Rubia, harmònium. Josep Buforn, piano. Dir.: Josep Vila i Casañas. Petite Messe Solennelle de Gioachino Rossini. PALAU DE LA MÚSICA. 1 DE DESEMBRE DE 2015.

Per Jaume Comellas

Gioachino Rossini és un compositor que va tenir la virtut de saber sorprendre, de guardar-se sempre un as a punt a la mànega per tal de deixar-lo anar en el moment oportú. Per això la seva obra sempre és la mateixa, però mai no és la mateixa. Per molt que se l’ha volgut encasellar, bàsicament com a compositor d’òpera bufa, ell sovint apareix pel costat menys esperable per mostrar-nos la seva imaginativa, inquieta i inesgotable vena creativa. Òpera bufa, òpera dramàtica, liederisme, música instrumental i música religiosa són les columnes d’un edifici que va d’aquí cap allà, des de pressupòsits formals diversos que acaben configurant una obra d’un frondós potencial.

Insistint en la capacitat de sorprendre, o d’inventar-se, a l’hora d’escriure música religiosa ens apareix apartat del seu opus operístic, tant del buffo com de la gran òpera o òpera tràgica. La Petite Messe Solennelle, títol en francès com correspon a l’època parisenca, no és gregària de cap línia de creació pròpia prèvia. Rossini se’ns mostra, a les acaballes de la seva existència, com un músic diferent, no diré nou, que exposa el seu discurs religiós mirant formalment més al passat que no pas al futur. L’estructura, els seus corals, àries i conjunts, no acusen referents operístics i més aviat miren cap a la tradició barroca, Palestrina en primer lloc, i fins i tot Bach; i alhora només lleument configuren la música religiosa posterior.

L’obra és d’una grandiositat humana, accessible, no majestàtica, però profunda. No hi ha dramatisme, tot es mou en un context de tensió humana càlida però sense caure tampoc en el misticisme, ni, per descomptat, en la rutina, ni en la vulgaritat. Conté corals profunds, com “Et resurrexit”, àries d’una gran bellesa com “Quoniam” (baix) i “O salutaris” (soprano); el rotund “Agnus Dei” final (mezzosoprano i cor), i el líric “Domine Deus” (tenor). El cor hi juga un paper coprotagonista, és el centre i la columna de l’obra, però fins a un cert punt en presència ponderada, no imposant.

Se’n va oferir la versió amb piano i harmònium. L’Orfeó, fidel al que s’acaba d’exposar del seu paper, va optar per una interpretació equilibrada, tal com exigia l’obra. Va ser una versió més de rigor que no d’exhibició i això s’ha d’entendre com un elogi. Els quatre solistes van saber aprofitar les oportunitats de lluïment individual en els moments que els era permès. Magnífic en aquest aspecte el baix baríton José Antonio López, un artista important; també va fer-se notar Marta Mathéu, sobretot en una interpretació emocionant de l’“O salutaris”. Josep Buforn i Juan de la Rubia van sostenir amb autoritat la seva tan intensament presencial tasca instrumental, i el segon, a més, va oferir un interludi a l’orgue, simplement extraordinari.

No, no va ser una versió antològica, de les que marquen època, però sí d’una notable envergadura, i sobretot conseqüència del sentit de respecte i fidelitat a l’esperit de l’obra.