Subscriu-te

Sala Granados, ‘Epílogo’

Després de dotze anys d’intents frustrats per poder recuperar la Sala Granados, a l’avinguda del Tibidabo, número 18, amb la seva funció original de sala de concerts, queda poca cosa per dir. El que va començar com una idea romàntica en temps massa postmoderns per poder reviure aquella glòria artística que va tenir en vida Enric Granados enmig de la burgesia pròspera de la Barcelona modernista, es va anar convertint en una cursa d’obstacles o en un laberint sense sortida, on l’únic que comptava era tenir un capital de més de sis milions d’euros per fer-ho realitat.

© www.salagranados.wordpress.com

El 2006 encara hi havia el vent a favor, tot i que l’arrendatari de l’edifici d’aquell moment, un estudi de doblatge, ja ens va advertir del mal presagi que suposava la venda en subhasta de l’immoble a una multinacional amb pocs escrúpols. No obstant això, s’havia d’intentar. Amb obstinació, es va contactar amb la seu central de Reale a Madrid, amb un dels seus principals directors, per anunciar-li en persona que tenien entre mans un edifici singular per a la vida cultural de Barcelona i que hi podria haver persones disposades a retornar-li la seva essència i la memòria històrica. L’esforç va valer la pena i ben aviat vam poder tenir la interlocució d’un advocat de l’empresa que ens va donar les claus i tota mena de facilitats per avaluar l’abast de la nostra ambició. Dic “nostra”, perquè en aquell moment, esperonats per l’entusiasme eficaç de l’escriptor nord-americà John Milton, autor de la biografia novel·lada El rossinyol abatut i artífex del primer contacte amb la realitat de l’edifici, ens vam anar aplegant un grup de persones sensibles a aquestes causes perdudes i sobretot molt amants de la música i, en concret, de l’obra de Granados. Al llarg d’aquest segle, la memòria de Granados ha despertat tot sovint l’agitació cultural, com també va passar als anys seixanta amb la gent del Camarote Granados, a l’Hotel Manila.

Un cop fets els procediments necessaris per un arquitecte expert en renovació d’edificis històrics, Marc Cuixart, i d’un enginyer, Xavier Alcalà, i acompanyats d’un advocat, Carles Pi Sunyer (sí, descendent de la família Pi Sunyer amiga de Granados), ens vam decidir a presentar un projecte de reforma per a la qual estàvem oberts a opcions molt diverses de finançament que havíem de pactar amb Reale. Però aquesta empresa d’assegurances va preferir tancar la via de la negociació i posar el cartell “en venda” per atreure el millor comprador. Tots els intents de reprendre el contacte amb ells van ser inútils. Una estratègia comercial que ens va deixar perplexos i sense recursos a l’hora d’accedir a la cúpula d’aquesta multinacional situada a Itàlia. S’acabava de rebentar la bombolla immobiliària i estàvem en plena crisi econòmica; per tant, afrontar la recerca de dos milions d’euros, més els que calien per a les obres, es va convertir en una batalla contra els molins digna del més furibund Quixot.

Tanmateix, ens vam reunir amb un nombre important de representants empresarials del país, els quals van sentenciar reiteradament la inviabilitat del projecte, la seva condició deficitària i el preu exorbitant que Reale demanava per aquell solar a l’avinguda del Tibidabo, en una de les zones més privilegiades de la ciutat. L’intent de recórrer a les instàncies públiques havia quedat relegat a un últim estadi, perquè en tot moment es tenia l’esperança que es podria trobar una manera d’acarar el repte financer que significava la recuperació de la Sala Granados per vies privades, com s’ha fet tradicionalment a Barcelona, tant en la història del Liceu com del Palau. Però un dels grans inconvenients que pateix el nostre sistema cultural actual és que no permet que creixin empreses d’aquest sector al nostre sòl tan fèrtil en idees i en personalitats. Curiosament, l’emprenedoria que existeix en altres àmbits queda inhibida quan es tracta de cultura, potser per culpa de la mentalitat comercial, de senyors Esteve, que tenen els empresaris catalans o perquè el franquisme va imposar un dirigisme cultural que la Transició i el socialisme van acabar de refermar. Aquell teixit de mecenes que hi va haver ara fa cent anys, al tombant de l’altre segle, es va extingir del tot amb la primera crisi del petroli, la dels anys setanta, per no dir abans i tot, amb l’aparició d’una nova classe benestant sorgida de l’estraperlo de la postguerra, que va suposar un trencament amb els ideals estètics i socials d’abans del feixisme. En la mentalitat d’un empresari de casa nostra, un projecte cultural com aquest només es pot concebre amb un sentiment de filantropia. “La cultura és deficitària”, ens diuen insistentment, i llavors, ¿com pot prosperar una societat que no tingui empresa cultural sòlida com tenen altres països? ¿Com es fan els grans grups editorials, o se sosté una productora cinematogràfica, o com es pot defensar una galeria d’art o una companyia d’arts escèniques que actua per tot el món? ¿Com podem ser un país culturalment sòlid si no hi ha capacitat de generar mercat amb l’art, com ha pogut fer el sector gastronòmic amb tanta excel·lència?

Enric Granados

En definitiva, que a la nostra societat ja no és possible fer créixer cap idea cultural que no depengui de l’erari públic per a la seva subsistència. I l’erari públic té altres prioritats que salvar del foc un edifici sense interès arquitectònic, que no està catalogat i que es troba al barri més solvent de la ciutat. Van ser inútils les múltiples reunions que vam tenir amb representants de l’Ajuntament i de la Generalitat. La Sala Granados era una curiositat històrica perduda en la immensitat de totes les urgències culturals a les quals calia fer front en plenes retallades.

Arribats al 2017, quan ja només quedava apel·lar a la protesta ciutadana i a la pressió dels veïns, l’immoble es va comprar inesperadament per un preu que no deu haver estat lluny dels dos milions que es demanaven i se sap que es destinarà a usos sanitaris per un metge privat, segons fonts fidedignes. I així vam despertar del somni, o del malson, de poder obtenir una sala de 250 localitats per fer-hi música de cambra, instrumental o vocal, tal com havia fet Enric Granados just cent anys abans, el 1912, i poder destinar-la a diversos usos culturals, també com a centre de pelegrinatge dels amants del pianisme nacional i internacional, com el temple d’aquest patrimoni de figures universals que van de Granados i Albéniz fins a Alícia de Larrocha, passant per Frank Marshall i Frederic Mompou, i tants altres noms que configuren el més excels que hem tingut en matèria musical i que mai farem prou per contribuir a la perdurabilitat de la seva memòria.

Tenir una nova sala de cambra a Barcelona, i en un punt tan allunyat del centre, també representava un luxe assumible per a molts dels inversors que juguen al Monopoli en carrers com el passeig de Gràcia o la Diagonal. Un espai per a la música, per al coneixement i per a la curiositat, per què no, d’aquells turistes que abduïts per un plànol de la ciutat es perden a la plaça de Kennedy buscant el mític tramvia blau.

Granados va escriure una peça final a les seves Escenas románticas que es titula “Epílogo” i que sembla resumir el sentiment agredolç que se sent quan es perd una il·lusió com la que ens va despertar el somni de la seva sala, l’única que s’ha construït mai per a un músic a Barcelona i en la qual es van viure algunes de les pàgines més llegendàries de la nostra història musical. Segurament si hagués estat l’estudi d’algun dels nostres pintors universals, hauríem tingut més sort.

Imatge destacada: façana de la Sala Granados. © www.salagranados.wordpress.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *