Subscriu-te

‘Savoir faire, savoir dire’

Josep-Ramon Olivé i Malcolm Martineau van inaugurar el LIFE Victoria al Recinte modernista de Sant Pau. Foto: Elisenda Canals.

LIFE VICTORIA. Josep-Ramon Olivé, baríton. Malcolm Martineau, piano. Obres de Schubert, Debussy, Poulenc i Mompou. / LIFE NEW ARTISTS. Eduard Mas, tenor. Marta Puig, piano. Obres de Mompou i Poulenc. SANT PAU RECINTE MODERNISTA (SALA DOMÈNECH I MONTANER). 25 DE SETEMBRE DE 2018.

El Festival LIFE Victoria va començar la sisena edició amb la solidesa d’un projecte consolidat que té com a mèrits principals el savoir faire dels organitzadors, tant pel que fa a la programació artística com pel que fa a la cura i el caliu amb què embolcallen totes les propostes que formen el programa. Quan les coses es fan amb cura i amb estimació cap al gran art efímer que és la música, la poesia cantada, tot creant l’intimisme que un gènere com el lied demana per a una audició amb qualitat, els resultats emergeixen i floreixen en abundància.

Prova d’això és el que es va posar de manifest dimarts passat en el concert inaugural del festival, tot actuant en una tan privilegiada ocasió el primer cantant que va tenir l’ocasió de cantar –aleshores com a “teloner”– en la primera edició d’aquest festival, el 2013, a l’auditori de La Pedrera. El baríton Josep-Ramon Olivé és un exemple modèlic del que la Fundació Victoria de los Ángeles ja fa anys va decidir començar a fer per donar continuïtat al llegat artístic de la soprano barcelonina, traspassada ja fa tretze anys. Els primers becats de la Fundació, entre els quals Olivé, que encara no té la trentena, comencen ara a ser sòlids professionals i donant mostres del que l’empremta musical de la Victoria i l’atenció formativa en la interpretació del lied a casa nostra està començant a fer en les noves generacions de cantants.

Després d’uns anys de formació a Londres i nombrosos honors recollits en una etapa formativa impecable que enguany ha eclosionat en esdevenir un dels Rising Stars de l’associació d’auditoris europeus ECHO, Josep-Ramon Olivé es presentava de nou a Barcelona, dins el marc incomparable que ofereix la Sala Domènech i Montaner del Recinte Modernista de Sant Pau, per oferir el que, possiblement, és el seu recital de lied de consagració a casa seva. El baríton actuà en aquesta ocasió acompanyat pel prestigiós pianista escocès Malcolm Martineau, al seu torn artista convidat en aquesta edició del festival, en què oferí unes masterclasses a l’ESMUC els dies consecutius.

Malcolm Martineau va mostrar el seu mestratge en l’acompanyament al piano a un Josep-Ramon Olivé consagrat. Foto: Elisenda Canals.

Tots dos actuaven junts per primer cop i el que podia en primera instància ser vist com un risc, la professionalitat de tots dos artistes i el respecte mutu que es percebia a l’escenari afavoriren un vespre de música en estat pur. Amb un programa que incloïa essencialment cançó francesa –de Debussy i Poulenc–, iniciat amb Schubert i clos amb el famós Combat del somni de Mompou, cantant i pianista es posaven al servei de la música amb la confiança –l’un en l’altre– dels que creuen en l’art del seu partenaire. Això propicià un espectacle sonor íntim en què el públic podia percebre la complicitat, però sobretot la sorpresa i admiració mútues davant la constant descoberta de nous terrenys interpretatius, tot just apuntats en escassos assajos precedents. Resultava absolutament fascinant veure la satisfacció i el gaudi amb què Malcolm Martineau seguia amb els ulls i les mans els paranys vocals amb què Olivé manifestava el seu esplèndid estat vocal, en una incipient maduresa que li permetia jugar amb els colors, els matisos, la línia de cant, al límit de la seva pròpia zona de confort.

Si el concert s’inicià amb quatre rotundes interpretacions del cançoner de Franz Schubert –irresistible Du liebst mich nicht, transcendent Du bist die Ruh–, l’aposta pel colorista i a vegades simbolista Debussy posà tota la carn a la graella pel que fa a la paleta sonora demostrant un compromís amb la declamació poètica que no defallí en cap moment. El recull de Francis Poulenc, Caligrammes, ens mostrà un repertori poc fressat en què tots dos músics, pianista i cantant, es posaren al servei de la teatralitat i l’essencialitat d’uns poemes als quals Poulenc posa una música eminentment cromàtica, de gran exigència particularment per al cantant en termes de tessitura i interpretació. Un bloc, si més no, adequat com a precedent de l’obra més esperada del programa, en un concert dedicat al compositor català Frederic Mompou, en el 125è aniversari del seu naixement. El combat del somni, amb poemes de Josep Janés, és un exemple paradigmàtic del segell estilístic únic de Mompou, compositor en què el caràcter mediterrani i l’essencialitat d’una espiritualitat inherent a l’essència del propi Mompou es manifesten perfectament en aquest recull.

Després d’haver escoltat –abans d’iniciar-se el concert– la més coneguda de les cançons “Damunt de tu només les flors” en una gravació de vídeo a càrrec de Victoria de los Ángeles i el propi Mompou feta amb el piano de la cantant que actualment s’utilitza per als recitals del festival, el repte d’Olivé de tornar-la a interpretar evitant les comparacions era salvat amb una interpretació humil, sense pretensions, al servei de la poesia, davant l’atent acompanyament de Martineau, que semblava estar imbuït per l’esperit essencialista del Mompou pianista. El cicle de cançons de Mompou presenta esculls importants molt més enllà de la famosa cançó inicial, que tenen a veure amb una recerca del despullament melòdic –com demana “Aquesta nit un mateix vent”, en què el cantant es troba poc acotxat harmònicament pel pianista, fet que posa en risc l’afinació–, però també tenen a veure amb l’exploració lliure de l’expressivitat sense prioritzar la comoditat vocal de l’intèrpret, com és el cas de “Jo et pressentia com la mar”. Olivé salvà els esculls amb èxit i tancava així un recital ple de significats i transcendència, quelcom evident en l’ambient que es respirava un cop finalitzada l’actuació, que cantant i pianista agraïren amb la interpretació d’Allerseelen d’Strauss, per acabar amb una petita joia del mestre dels liederistes catalans: Vinyes verdes sobre el mar d’Eduard Toldrà.

Eduard Mas i Marta Puig van debutar dins el LIFE New Artists. Foto: Elisenda Canals.

Com és característica d’aquest festival, el recital s’iniciava amb un breu recital dels teloners que, amb el programa LIFE New Artists, dona l’oportunitat a talents en progressió ascendent de donar-se a conèixer davant un públic expert i exigent. Enguany era el torn del tenor Eduard Mas i la pianista Marta Puig. El primer, que oferirà aquesta temporada un recital en la programació de lied que organitza L’Auditori conjuntament amb l’Associació Franz Schubert, acaba de graduar-se en òpera a la Guildhall School of Music and Drama de Londres, posseeix una veu lleugera i clara, ideal per al repertori liederístic i, ho intuïm, per a l’òpera clàssica i antiga en primera instància. La pianista Marta Puig és enguany resident al programa de La Pedrera i s’ha format també a la Guildhall School i mostrà un atenció exquisida a l’execució del cantant, però més important encara a la intenció poètica. En el seu breu recital, tots dos intèrprets mostraren una gran compenetració en un repertori que no deixava marge a la improvisació. Les Quatre melodies de Mompou es diferencien força del famós Combat del somni i demanen una interpretació senzilla, sense maquillatge, cosa que produeix una exigència interpretativa no menor, ans al contrari, delicada i arriscada. Tant cantant com pianista superaren amb escreix el repte interpretatiu i trobant en el cicle Banalités de Poulenc un contrapès a l’essencialisme de Mompou. Molt bons auguris en aquesta presentació del que apunta ser la continuació d’aquest nou i cada cop més ampli i sòlid ressorgiment del lied.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *