R. Schumann. The Symphonies. Chamber Orchestra of Europe. Nézet-Séguin. Deutsche Grammophon. 2014.
Seguint una política de màrqueting insostenible per incongruent, algunes discogràfiques s’entesten a presentar cada nou fitxatge que fan com un prodigi musical inigualable, capaç de fer versions que l’oient no pot desaprofitar per cap concepte. A les contraportades de molts CD, no són poques les vegades que es presenta l’intèrpret en qüestió com el non plus ultra dels últims anys, citant, en el millor dels casos, frases elogioses publicades en els més diversos rotatius. Així ho fa Deutsche Grammophon en la gravació que ens ocupa, bo i reproduint les paraules del crític de «The Independent», que afirma que el pianista i director canadenc Yannick Nézet-Séguin és “segurament el talent més fascinant de la seva generació”.
Per més que l’enregistrament de les simfonies de Schumann que fa Nézet-Séguin al capdavant de la Chamber Orchestra of Europe és elogiable, potser no n’hi ha per a tant com per considerar que aquest –sens dubte– bon músic sigui “el talent més fascinant de la seva generació”. Si fem cas del tòpic, un director comença a ser interessant a partir dels cinquanta anys, perquè la seva tasca al capdavant de l’orquestra és no sols musical, sinó profundament humanística. I, d’entrada, la joventut està renyida amb la vastitud de sabers i d’experiències de vida que –sota la categoria d’humanisme– només el pas del temps permet adquirir i assimilar.
Sense aquest temps per davant (i sense que sigui culpable de les estratègies de venda de les discogràfiques, és clar), Yannick Nézet-Séguin fa una versió cristal·lina i exultant de les quatre simfonies de Schumann, sense que el pathos ni la tenebror hi clavin gaire les urpes. La jovialitat primaveral de la Primera i –en menor mesura– de la Quarta Simfonies (escrites pel compositor a l’inici dels mateixos trenta que Nézet-Séguin està a punt d’abandonar) és presentada sense embuts i amb un ímpetu que a voltes provoca que algun final de frase sigui més vehement que primmirat i que la distribució de les tensions i la progressió dramàtica sigui més epidèrmica que no pas estructural. Aquestes característiques s’estenen també sobre la Segona i la Tercera Simfonies (escrites per Schumman just després de fer quaranta anys), la qual cosa deixa poc marge a la introspecció i propicia les explosions i les sonoritats trepidants, a canvi d’alguns atacs tímbricament poc acurats de les cordes. Tant la vivacitat rítmica i la brillantor dels moviments ràpids com el fet que els moments de més encalmament no siguin ensucrats i no deixin mai de caminar són, sens dubte, dos punts forts de l’enfocament de Nézet-Séguin.
El bon estat de forma de la Chamber Orchestra of Europe respon bé a les indicacions enèrgiques i a les corredisses que demana el director francocanadenc, en unes versions en directe gravades a la Cité de la Musique a final del 2012 i que no han sortit al mercat fins un any i mig més tard. Josep Barcons
