Subscriu-te

Segona entrega (i premis) del Primer Palau 2014

L’Aëris Trio ha guanyat el Premi El Primer Palau 2014 i també el Premi de la Crítica i el Premi de Catalunya Música
L’Aëris Trio ha guanyat el Premi El Primer Palau 2014 i també el Premi de la Crítica i el Premi de Catalunya Música

EL PRIMER PALAU 2014. Eros Jaca i Francisco Fierro, violoncel i piano; Amaia Osés, piano. Xabier de Felipe, violí; José María Villegas, piano. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 15 i 23 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Josep Barcons

Si bé es diu que “segones parts no foren mai bones”, el cert és que la segona tanda de concerts del cicle El Primer Palau ha trencat la dita. Després d’una parada de dues setmanes, els dos concerts que quedaven per tancar el cicle es van reprendre els passats dimecres 15 i dijous 23 d’octubre amb uns intèrprets que van oferir, globalment, més música que no pas la que havien ofert els quatre intèrprets que els havien precedit. Malgrat això, i malgrat alguna notable excepció (com, sobretot, la de l’Aëris Trio), sí que és cert que el nivell general d’enguany ha estat sensiblement inferior al d’altres ocasions.

El primer concert d’aquesta segona tanda (el tercer del cicle) va propiciar el debut al Palau de la Música del duet format per Eros Jaca (violoncel) i Francisco Fierro (piano). Van encetar el seu recital amb una sonata de Luigi Boccherini elegantment ornamentada en el cello i amb un bon paper de Fierro en la realització del baix continu. La pertinència de l’aproximació a aquesta obra (amb so petit i controlat del cello i articulació lleugera en el piano) feia preveure una bona interpretació de la Sonata per a violoncel i piano, op. 40 de Xostakóvitx, però el cert és que la visió que van donar-ne els dos joves músics va ser més aviat escolar, amb poca desimboltura en les línies i poca rauxa. Per tancar el programa, les Variacions sobre un tema de Rossini de Martinů van estar tocades des de la correcció i pulcritud tècnica, però estaven faltades d’alegria i de matisos de caràcter i color.

A la segona part, la pianista Amaia Osés va aportar color a la vetllada, tant pel vestit vermell que duia com per la varietat de la seva paleta expressiva. Osés va proposar un interessant viatge de Bach a Liszt passant per Messiaen i Albéniz, amb un acostament a les obres notablement personal, amb idees que si bé no eren sempre estilísticament d’allò més ortodoxes, sí que deixaven entreveure el seu tarannà poètic, imaginatiu, dolç i delicat. Després d’una Tocata en Mi menor de Bach ostensiblement romàntica, el seu enfocament de Le baisier de l’Enfant Jesus de Messiaen va ser un dels moments àlgids de tot el cicle. Osés va tenyir la música de l’organista francès d’una mena d’antillanisme plàcid que feia somriure i estar a gust: amb un fraseig perfecte dels acords, unes transparències vítries i una atenció perfecta als plans sonors. Després, a El Albaicín d’Albéniz, va moure’s entre el lirisme oníric i l’obsessivitat rítmica, però sense excessiva trepidància. I finalment el “Vallée d’Obermann” dels Anys de pelegrinatge de Liszt va presentar tanta varietat d’enfocaments en les seccions que la peça va sonar més com una col·lecció d’imatges que no pas com un discurs travat.

Al quart i últim concert del cicle, el violinista Xabier de Felipe (que es presentava com a solista) es feia acompanyar per la pianista Arrate Monasterio. Entre els dos (però amb el protagonisme inequívoc del violí) van abordar meravellosament les Tres policromies de Xavier Montsalvatge. Amb un so consistent i treballat, el quart d’hora de música de Montsalvatge atrapava des del primer segon gràcies a una versió fresca, dinàmica i carregada de bon gust que es convertí també en un dels millors moments del cicle. La Sonata per a violí i piano núm. 7 de Beethoven va resultar, en canvi, correcta però poc interessant, i això que de Felipe és, des d’aquest any mateix, membre de l’NDR Sinfonieorchester Hamburg, una orquestra acostumada al repertori del compositor de Bonn. Per acabar, l’endimoniat Subito de Lutoslawski (només a l’abast de qui té una tècnica aclaparadora) va servir perquè aquest violinista basc demostrés un talent, un caràcter, una força i un ímpetu que –lamentablement– van aparèixer poc en l’obra anterior.

A la segona part, José María Villegas tenia la responsabilitat de cloure el cicle, i va assumir el repte sense por. La seva intervenció va començar amb dues sonates del pare Soler, interpretades amb sobrietat, pertinència, bon tacte i innegable bon gust. Canviant de registre abruptament, passava als Dos poemes, op. 32 d’Aleksandr Skriabin, tot proposant un salt estilístic al qual l’orella –tot i la bona versió que n’oferí– va entrar amb dificultat. Hauria estat un més bon enllaç, probablement, anar cap a Málaga d’Albéniz, que aquest pianista sevillà va interpretar en última instància amb interessants equilibris sonors. Els mateixos que va saber mantenir en el Prélude, choral et fugue de César Franck, que va interpretar amb una solvència musical més que suficient.

Una solvència que de ben segur mostrarà també la violinista Sara Cubarsi (guanyadora de l’edició anterior del concurs) en el concert de cloenda del cicle, el proper dijous 20 de novembre, a les 20.30 h, en què interpretarà la Sequenza de Luciano Berio (pel caràcter de Cubarsi pot ser tota una versió!) i –acompanyada de Seungwon Lee al piano– la Primera Sonata de Bartók i la Kreutzer de Beethoven. Al llarg del concert es lliuraran també els guardons de l’actual edició, que han anat a parar a l’Aëris Trio (que s’ha endut tant el primer premi del Jurat com el Premi de la Crítica), a Xabier de Felipe (que ha obtingut un accèssit) i a José María Villegas (que ha obtingut un altre accèssit).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *