Subscriu-te

Sensacional Kodály

Alisa Weilerstein. © Harald Hoffmann (foto d’arxiu)
Alisa Weilerstein. © Harald Hoffmann (foto d’arxiu)

PALAU 100 CAMBRA. Alisa Weilerstein, violoncel. Obres de Britten, Golijov, Bach i Kodály. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE MAIG DE 2015.

Per Jacobo Zabalo

Un inici fogós, el del recital de la violoncel·lista Alisa Weilerstein: dues peces contemporànies de factura excel·lent que es van interpretar com d’una tirada, pràcticament enllaçades. Benjamin Britten, autor de la primera, ja havia compost per a l’instrument de la virtuosa convidada unes fantàstiques Suites (en el seu moment concebudes i estrenades per Rostropóvitx) i, així, la brevíssima peça interpretada a l’inici, el Tema Sacher, confirmà l’abast de la inventiva del compositor. D’esperit no menys innovador, l’obra Omaramor d’Osvaldo Golijov, més recent en època de composició, va explorar les moltes possibilitats del violoncel. L’apassionada Alisa Weilerstein mostrà una seguretat sorprenent tenint en compte la dificultat de les partitures. Un començament exigent per a la solista, però també per al públic, que es va mantenir atent i respectuós de començament a fi, impressionat i agradablement sorprès a parts iguals.

La intensitat d’aquestes peces d’obertura, atacades amb decisió i una tècnica inqüestionable, va fer presagiar una vetllada per recordar conduïda per la virtuosa americana; una intèrpret que ja ha rebut, malgrat la seva joventut, elogis de figures tan eminents com Daniel Barenboim, amb qui, per cert, ha gravat el Concert d’Elgar. Sigui per l’avidesa de novetats característica de la nostra època, pel sempitern morbo que caracteritza la nostra espècie, o perquè la comparació tingui quelcom de pertinent…, la qüestió és que la jove intèrpret ha estat saludada com la nova Jacqueline du Pré. Apel·latius d’aquesta índole els carrega el diable, si se’m permet l’expressió. I no tant pel tràgic final de la carismàtica violoncel·lista, que als anys setanta va establir amb Daniel Barenboim parella artística i sentimental, com pel pes que injustament se li imposa sobre les espatlles. No va semblar especialment acomplexada per les floretes, això no podem obviar-ho. Però, amb tot, es generen expectatives que són difícils d’assolir.

En aquest sentit, la Suite per a violoncel núm. 3 de Johann S. Bach va rebre una lectura inesperadament plana (exceptuant la “Sarabande” i, si de cas, el moviment de clausura, normalment animós). Una versió, la de Weilerstein, sense intensitat ni consciència d’època. No va evidenciar la idiosincràsia rítmica dels moviments successius, mancant-hi el sentit del tempo, i no per haver-se recreat amb intempestiva dedicació en els poders ocults de la partitura bachiana (com s’esdevé per exemple en les versions de la veterana Natalia Gutman, poc interessada en la recreació de la sonoritat original, però rotunda, fins i tot visionària en les seves interpretacions). Va ser una decepció en tota regla, d’acord amb el que es va sentir en les primeres composicions. Una decepció per les expectatives de la jove promesa i com a interpretació en si mateixa: precisa en l’aspecte tècnic, però excessivament veloç, freda per moments i desbocada en d’altres, i sense que la coherència o el punt intermedi entre anàlisi i passió com a mínim s’arribés a esbossar.

Una sola peça estava programada després de la pausa, la Sonata per a violoncel, op. 8 de l’hongarès Zoltán Kodály. Un compositor poc conegut i menys interpretat, d’alguna manera eclipsat pel seu compatriota i estricte contemporani Béla Bartók, que d’altra banda tampoc no és gaire programat avui dia. Kodály ofereix una proposta atrevida en el pla formal, i es podria dir que fins i tot en l’experimental –com si, en efecte, anticipés els experiments sonors d’un altre eminent compositor hongarès, György Ligeti–, amb un tractament dels materials que no trenca completament el discurs tradicional, per bé que el tensa a l’extrem. Alisa Weilerstein va ser en aquesta ocasió, de nou, la intèrpret de l’inici: ambiciosa i compromesa, apassionada en els atacs i obtenint del seu magnífic instrument una sonoritat plena, rica en matisos. Una interpretació sensacional que –ella sola– va fer memorable el recital i, en gran mesura, merescuda la fama que precedeix la solista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *