Subscriu-te

Si Celibidache aixequés el cap…

© Antoni Bofill

PALAU 100. Münchner Phiharmoniker. Javier Perianes, piano. Dir.: Pablo Heras-Casado. Obres de Haydn, Bartók i Dvořák. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE FEBRER DE 2018.

Per Jaume Comellas

Resulta sorprenent observar que a la biografia de l’Orquestra Filharmònica de Munic que es mostrava en el programa de mà, la figura de qui en va ser titular durant setze anys –del 1980 al 1996–, Sergiu Celibidache, que la va portar als màxims nivells de prestigi, només fos esmentada d’esquitllentes.

Aquesta impressió de sorpresa, tanmateix quedà esmorteïda a la fi del concert quan hom constatà que de l’herència del gran director romanès, no en queda gaire cosa: en queda la solvència d’un conjunt de gran qualitat, tant li fa corda com vent, però ha desaparegut, o almenys es va exhibir així en aquest concert, el segell propi; o aquell segell; aquella forma d’acarar les composicions, d’una intensitat espessa, profunda i ensems etèria. Aquells tempos lents però carregats de sentit, d’una puixança i d’una força íntima que mantenia l’espectador abduït, i en una comunió absoluta.

La Filharmònica de Munic d’Heras-Casado va ser una formació que trenca aquests principis tot alleugerint el seu alè expressiu basant-se en uns tempos tirant a massa allegro, cercant un dinamisme que podia arribar a ofegar la mateixa respiració: tant li fa el clàssic Haydn com el romàntic Dvořák. És una altra Filharmònica de Munic. I amb això no voldria jutjar si aquella o aquesta són millors; el que és evident és que són dues concepcions diferents.

A la Simfonia núm. 50 de Haydn, relativament primerenca, aquest criteri encaixava perfectament i la versió va unir de manera exacta lleugeresa i consistència; color i transparència; va ser una concepció plenament simfònica i alhora d’una agraïble lluminositat natural.

El Concert per a piano número 3, la darrera composició de Béla Bartók, malgrat que s’ha dit que hi va fer concessions de llenguatge vers un cert figurativisme més directe, és en tot cas una obra plenament Bartók; una música que exigeix un piano amb un so explícit i rodó, sense deliqüescències, exacte; i aquesta virtut la posseeix Javier Perianes, que va oferir una demostració de vida i de plenitud sense abandonar-se. L’orquestra, a més, mai no el va tapar; el diàleg, que en una obra de sonoritats tan rotundes és fàcil caure en aquest parany, sempre va complir aquesta premissa; ningú no va envair el terreny a ningú.

La Setena de Dvořák és una composició més deutora del romanticisme madur –Brahms apareix a l’horitzó– que dels referents folkloristes eslaus, aquests molt concentrats en el bellíssim “Scherzo-Vivace”, la parcel·la d’aquesta composició més coneguda. La versió es va caracteritzar, especialment, per uns tempos molt vius, molt lleugers, que van, creiem, condicionar el factor transcendència.

¿Qüestió de concepcions més actuals enfront –Celibidache– les precedents? Sí, la cosa pot anar per aquí. Però el dictamen en forma de resposta del públic no va ser excessivament entusiasta, tot sigui dit de passada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *