Subscriu-te

‘Sir Rattle’s farewell’

CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Orfeó Català. Cor Jove de l’Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau. Dir.: Simon Rattle. Obres de Pau Casals, Antonio Lotti, Henry Purcell i Ralph Vaughan Williams. PETIT PALAU. 8 DE JUNY DE 2018.

A tall de cerimònia laica, Simon Rattle va oficiar un concert de mitja hora al Petit Palau dirigint l’Orfeó Català a cappella acompanyat d’un conjunt instrumental de metall –Lluís González, Carlos Megias i Patricio Salis, trompetes; Gaspar Montesinos, Francesc Palasí i Iker Velez, trombons; Joan Bautista Domènech, tuba, i Ignasi Vila, percussió– i amb Juan de la Rubia a l’orgue. Era una ocasió única de poder tenir un contacte molt proper amb un dels directors d’orquestra que han passat per la història al capdavant de la llegendària Filharmònica de Berlín, amb la qual, minuts després, actuava a la Sala de Concerts en la seva gira mundial de comiat com a titular d’aquesta orquestra.

© Antoni Bofill

El vincle entre Simon Rattle i l’Orfeó Català és un altre Simon, Simon Hasley, actual director artístic de l’Orfeó Català, que aprofitant la visita del seu col·lega i compatriota va tenir l’encert d’oferir-li els cors de la casa i sumar-lo així a la seva història centenària dirigint un programa que començava amb l’O vos Omnes de Pau Casals, com a pregària col·lectiva, i a continuació el seu emotiu Nigra Sum, l’himne en llatí de lloança a Montserrat, dos exemples de l’austeritat profunda i arrelada i alhora plena de la inspiració natural que tenia el violoncel·lista més venerat del segle XX. Com a salutació a l’esperit musical més sagrat de Catalunya –Montserrat i Casals–, les va dirigir davant de la seva vídua, Marta Casals, present a la sala, acompanyada dels representants de la Fundació Pau Casals. La trinitat que es va produir entre aquells fonaments del Palau, que durant moltes dècades havien estat una església, l’esperit musical de Casals en les seves obres religioses més emblemàtiques i la veu col·lectiva de l’Orfeó Català com a instrument social més representatiu del nostre país va fer que ens sentíssim en una atmosfera de màxima solemnitat, transmesa amb el tempo que Rattle va triar per sentir-les amb tot el seu pes i tota la seva magnificència i amb una consciència sonora indiscutible.

Seguint la cerimònia musical que va fer Simon Rattle com a gran sacerdot, per primera vegada a casa nostra sense orquestra i davant de l’Orfeó Català, vam poder sentir el Crucifixus d’Antonio Lotti, exemple corprenedor de polifonia en el qual tres cors de l’Orfeó (el principal, el de cambra i el jove) van cantar amb una gran precisió de colors i de textures i amb un relleu sonor molt ric que posava en relleu l’eficàcia sonora que sap aconseguir Rattle amb el domini de les diverses veus, un camp estètic que sembla molt fèrtil perquè l’Orfeó aconsegueixi més transparència i brillantor. La passió i mort de Crist en un compositor italià gairebé contemporani de Henry Purcell feia de transició per arribar al clímax que va suposar les seves Funerals sentences, les seves “pregàries de funeral”. El cop sec del timbal d’Ignasi Vila, que contrastava amb el so majestàtic del conjunt de metalls, donava pas a les veus d’una manera contundent, sense concessions, sentint fins al moll de l’os la gravetat del moment, com si Rattle pogués dirigir la seva pròpia marxa fúnebre en aquest final d’etapa de la seva vida musical a Berlín. L’Orfeó el seguia amb actitud hipnòtica, com una processó, sotmès al seu gest ampli d’humanitat, obert al sentiment fervent cap al compositor més sublim d’Anglaterra, sense severitat ni grandiloqüències; el director nu davant del monument musical insuflat per l’Esperit del Misteri.

© Antoni Bofill

I després de la mort, evidentment, ve la resurrecció. I Rattle la va representar de nou amb la seva llengua mare, amb l’Oh, clap your hands de Ralph Vaughan Williams, de ple amb el tempo del nostre temps, creant un gran contrast de vitalitat i d’alegria i retornant als cors de l’Orfeó la seva tessitura més habitual, podent cantar a pulmó ple per aconseguir l’ascens cap als aguts, tremolosos d’emoció. Un final de focs artificials que va servir d’apoteosi a la contenció religiosa a la qual ens havia sotmès al llarg d’aquest recorregut breu però molt intens per la música vocal dirigida amb les seves mans, a moments ajudat per la batuta, com un bastó on poder-se recolzar als punts invisibles de l’ànima. Farewell, Sir Rattle!

Imatge destacada: (d’esquerra a dreta) Esteve Nabona, director del Cor Jove, Pablo Larraz, sotsdirector del l’Orfeó Català, Simon Rattle i Simon Halsey, director artístic dels cors de l’Orfeó Català. © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *