Subscriu-te

Sistine Chapel Choir: Palestrina

disc DG-Palestrina-Sistine Chapel Choir-Massimo Palombella

Palestrina

Sistine Chapel Choir.

Missa Papae Marcelli. Dir.: M. Palompella. Deutsche Grammophon, 2016

Deia el gran arquitecte vienès Adolf Loos que l’acústica d’un edifici s’anava construint amb els anys en funció de la música que hi sonava. És a dir: segons ell, les parets d’un auditori quedaven impregnades i modelades per l’impacte de les ones que rebien, i això en determinava el comportament futur quant a l’absorció i la reberveració de la música que hi sonaria més endavant. Això, que per a l’acústica moderna pot semblar una ximpleria –i que si se segueix al peu de la lletra, crearia maldecaps a més d’un gestor d’equipaments musicals d’avui dia– no és pas insensat del tot, si pensem que aquest és precisament el principi que va permetre la invenció del fonògraf.

Quin seria, doncs, el millor lloc per interpretar i gravar una música, segons el plantejament de Loos? Doncs probablement aquell on ha sonat de manera natural i on no n’ha sonat gaire d’altra. I això és el que passa precisament en aquest enregistrament, en què la música de Palestrina és interpretada pel Cor de la Capella Sixtina a la mateixa Capella Sixtina. Buidada de turistes, els micros de Deutsche Grammophon van situar-se davant l’altar els mesos de febrer i abril del 2016, tenint com a únics espectadors els tècnics de gravació i els frescos de Miquel Àngel.

Sigui o no el millor lloc per gravar-se aquesta música, el cert és que aquesta música va ser composta expressament per a aquest lloc. La notable reverberació de la Sixtina crea efectes fabulosos sobre la polifonia, i en determina tempo, caràcter, dinàmica i color. Les veus de nens i homes del cor sonen amb franquesa mediterrània, pulcríssimes, tal com devien sonar –suposem– a les mans de Palestrina mateix, que va ocupar el càrrec de mestre de capella que avui ocupa Massimo Palombella, que escriu també les sàvies notes del llibret.

La Sixtina no sols ha acollit la música de Palestrina com la que sentim al CD, sinó que els directors que han succeït el seu il·lustre predecessor al Vaticà deuen haver servat coneixements que els autoritzen a signar la que probablement és la versió més fidedigna que avui podem sentir d’obres com la Missae Papae Marcelli i una desena de motets.  Josep Barcons

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *