Subscriu-te

Somni truncat a Ellis Island

MANON LESCAUT de Giacomo Puccini. Llibret de Domenico Oliva i Luigi Illica amb intervencions de Marco Praga, Ruggero Leoncavallo, Giacomo Puccini, Giulio Ricordi i Giuseppe Adami. Liudmyla Monastyrska. Gregory Kunde. David Bižić. Carlos Chausson. Mikeldi Atxalandabaso. Marc Pujol. Carol García. José Manuel Zapata. Michael Borth. David Sánchez. Jordi Casanova. Albert Muntanyola. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Emmanuel Villaume. Dir. escènica: Davide Livermore. Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Teatro di San Carlo (Nàpols) i Palau de les Arts Reina Sofía (València). LICEU. 7 DE JUNY DE 2018.

Després dels enormes conflictes que Giacomo Puccini va patir durant la gestació del llibret de Manon Lescaut, podem imaginar el que la intervenció de Davide Livermore en la trama d’aquesta òpera hauria suposat dins l’olla de grills (i egos) que devia ser una trobada amb tots els signants del llibret. Tanmateix, la translació de la trama en el temps, però no en l’espai, funciona en línies generals, malgrat algunes incoherències menors de text al darrer acte, on es substitueix l’isolament del desert per un espai on Manon i Des Grieux no estan sols físicament, però sí emocionalment. Livermore s’atreveix a alçar el teló abans de l’inici musical de l’òpera proposant una breu introducció parlada entre dos personatges imaginaris, que són: un Renato Des Grieux ancià, que recorda aquell episodi dramàtic de joventut al lloc on va acabar la història –el port d’arribada a Ellis Island, a Nova York– i un vigilant anònim que l’alerta del tancament d’aquell espai de nostàlgia i tristor, lloc tant de desencisos com de noves oportunitats.

Liudmyla Monastyrska i Gregory Kunde. © Antoni Bofill

La proposta de Livermore vol acostar l’arquetípica història d’amor tràgica a la realitat, i ho fa apel·lant al record, espai on les vivències es recreen a partir de fragments d’intensitat emocional particular, que és precisament com Puccini enfoca el seu particular acostament a la història original de l’abbé Prevost. El Renato Des Grieux ancià es passeja per l’espai on va morir l’estimada i evoca els quatre moments de màxima intensitat en la relació amb el seu primer –i qui sap si únic– amor, Manon Lescaut: el moment en què es van conèixer a l’estació de tren d’Amiens, el moment en què es van retrobar a casa de Geronte di Ravoir i que els va portar a la tragèdia, el moment en què aconsegueix embarcar amb Manon per posar rumb a una nova vida, a Amèrica, i el moment en què totes les il·lusions queden desfetes perquè ella mor als seus braços, tot just a punt d’arribar a Nova York, terra d’oportunitats. La proposta funciona, perquè és prou realista, i apel·la, a més, a un fet que avui dia commou especialment, la del destí difícil i no sempre feliç dels immigrants.

Tercera òpera de Giacomo Puccini, Manon Lescaut és la primera en què el segell musical Puccini comença a ser més una realitat que una mera intuïció. El tractament cambrístic de la instrumentació quan es tracta de crear moments poètics i d’autèntica intimitat capaços de generar complicitat entre el públic i els protagonistes ja és present en aquesta òpera que, fins i tot, comença a manifestar el seu interès, gairebé puntillista, per recrear paisatges sonors, espais on l’acció pren una altra dimensió gràcies a l’entorn dibuixat pel compositor de Lucca. Ja es percep, sobretot al primer acte, l’interès per la música de sonoritat orientalitzant que més tard desenvoluparà a bastament en Madama Butterfly i, sobretot, Turandot. La nit de l’estrena Emmanuel Villaume va dirigir l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu amb delicadesa en els moments més íntims –la subtilitat i el despullament de moments com l’“Intermezzo” va posar en evidència un cert temor solístic dels encarregats dels moments d’exposició– i amb força atenció al marge d’improvisació dels protagonistes; no obstant això, el Cor no sempre va anar prou a temps en una partitura, d’altra banda, gens fàcil. En canvi, en els moments de màxima expansió expressiva, l’orquestra arribà a tapar els dos protagonistes, malgrat la potència vocal de tots dos.

L’actor Albert Muntanyola, en el paper de Renato Des Grieux de gran,
part del cor, Mikeldi Atxalandabaso i Gregory Kunde. © Antoni Bofill

A nivell vocal, la presència de les veus de Liudmyla Monastyrska com a Manon i de Gregory Kunde com a Des Grieux feien albirar una nit de gran desplegament vocal. Així va ser, de fet, però n’esperàvem més a nivell expressiu. La raó, la manca de complicitat entre els cantants, quelcom difícil de descriure amb paraules, però que sovint coneixem com a “química”. Monastyrska és una cantant de grans mitjans vocals i aquest paper li encaixa molt bé vocalment, no tant a nivell actoral, on el factor juvenil brilla per la seva absència. Manon se’ns representa massa dona, i la coqueteria pròpia de la joventut no apareix i fa difícilment creïble el seu personatge. També Kunde lluita contra un fet inevitable, que és el de la seva edat. Malgrat la caracterització esplèndida i la insultant frescor de la seva veu, a Kunde li queda lluny l’apassionament juvenil i el seu Des Grieux brilla vocalment, però no transmet la passió que li correspon. La capacitat d’abstracció que demana aquesta realitat és potser salvable en òperes com Tristan und Isolde de Wagner, on la passió és quelcom més cerebral. Però en Puccini, la passió és tan epidèrmica que cal que sigui traslladada a aquest nivell. Tanmateix, actuació esplèndida a nivell musical, tant de Monastyrska com de Kunde, pletòrics de mitjans, generosos en el legato i en els aguts; tots dos van merèixer les ovacions rebudes del públic.

Carlos Chausson i Liudmyla Monastyrska. © Antoni Bofill

L’òpera, que distingeix substancialment en importància els dos rols protagonistes dels altres, compta amb un seguit de cantants amb actuacions meritòries tant a nivell musical com escènic. Per ordre, cal destacar la presència vocal de David Bižić com a Lescaut, el mestratge absolut de Carlos Chausson com a Geronte di Ravoir, pel qual no sembla que passin els anys, i l’entusiasme a tots nivells de l’Edmondo de Mikeldi Atxalandabaso. Magnífics també Carol Garcia i José Manuel Zapata com a músic i mestre de ball, respectivament, i amb una recreació actoral d’aquest darrer encomiable. Molt bé la resta de comprimaris: Marc Pujol, Michael Borth, David Sánchez i Jordi Casanova, tot destacant el personatge de Renato Des Grieux vell, recreat per Albert Muntanyola amb gran adequació.

Manon Lescaut estarà en cartell al Gran Teatre del Liceu fins al 22 de juny, amb dos repartiments en què, el segon, està encapçalat per les veus de Jorge de León, Rafael Dávila, Maria Pia Piscitelli i Jared Bybee. El dissabte 16 de juny el Gran Teatre del Liceu oferirà l’òpera a diverses localitats de Catalunya en la iniciativa Liceu a la Fresca.

Imatge destacada: David Bižić i Liudmyla Monastyrska, entre membres del cor. © Antoni Bofill

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *