Subscriu-te

Spirit of Casals

Orquestra Simfònica Barcelona i Nacional de Catalunya, Damián Martínez Marco, violoncel. Director: Jordi Bernácer. Obres de Glazunov, Gaspar Cassadó i Pau Casals. Warner Classics, 2018

Aquest cedé es pot situar força bé a la categoria de “promocional”, en el sentit que esdevé, en un aparent primer lloc, una eina útil de promoció, o de projecció per dir-ho més sofisticadament, del seu solista i intèrpret, que és l’excel·lent violoncel·lista Damián Martínez Marco. I això no pressuposa, ni molt menys, manca d’interès ni de valors i atractius; per tant, que no es justifiqui per mèrits propis.

El títol, aquest homenatge a Pau Casals, té quelcom d’autenticitat però probablement no del tot. El quelcom és la versió del Concerto Ballata d’Aleksandr Glazunov, que el compositor rus va dedicar a Casals; i ho té la versió de la sardana simfònica Sant Martí del Canigó de Pau Casals, en la instrumentació clàssica del seu germà Enric, aquí en un paper un xic exòtic i com a concessió sentimental, enllà dels mèrits objectius d’aquesta composició. Té menys d’spirit of Casals, segons com, la versió dels Nocturnes portugais de Gaspar Cassadó que ocupa més de la meitat de la durada del cedé i que es presenta com a primer enregistrament.

Malgrat que les dues obres principals es troben al marge del que és el repertori simfònic per a violoncel –i no cal dir-ho la sardana–, en el fons tot el contingut del cedé es mou en l’àmbit de la normalitat formal més exacta. Com és el cas del Concert de Glazunov, inserit en el si de la música tonal pròpia de l’època –de l’època que ja havia consolidat l’atonalisme–, en la qual es confonen subtilment components nacionalistes i impressionistes i en què plana una mica el Concert de Dvořák. És una obra amb una càrrega de violoncel·lisme ideal per al gaudi de l’espectador i de l’intèrpret i no presenta, almenys aparentment, problemes especials perquè la partitura juga, insistim en això, a favor; una partitura per altra part de gratíssim paladar.

Els Nocturnes portugais és una obra una mica a part en la producció de Cassadó, que, com és sabut, va dedicar una considerable atenció a la creació. Amb els seus trenta-cinc minuts de durada, no és formalment un concert, ni tampoc una simfonia; més aviat un poema simfònic amb instrument solista. La música de Cassadó és elegant, refinada, però d’un romanticisme una mica fora d’època, que mira més a Mendelssohn que no a Strauss, per entendre’ns. També aquí hi ha molt violoncel·lisme, molt jugar a favor de l’intèrpret, molta comoditat, fins i tot dintre de la dificultat, fet que d’altra banda atorga un encant indiscutible, en el sentit més convencional de l’expressió, a aquesta partitura.

Damián Martínez Marco se submergeix amb entusiasme en aquest material tan llaminer i n’ofereix una versió fidel a la seva essència, molt respectuosa i sense ànim d’inventar res; cosa que a la fi s’agraeix. Jordi Bernácer és un director del País Valencià, com el solista, amb una trajectòria força notable als Estats Units; aquí compleix amb suficiència en la seva tasca, com l’OBC, amb un al servei de… que se li exigia.

En definitiva un cedé de molt grata escolta, que redescobreix dues composicions que valien la pena de fer-ho i servit amb gran dignitat; un bon balanç definitiu, sense més.