Subscriu-te

‘Star Wars’, una banda sonora memorable

© Martí E. Berenguer

EL DESPERTAR DE LA MÚSICA. Orquestra Simfònica Camera Musicae. Dir.: Tomàs Grau. Bandes sonores de John Williams. PALAU DE LA MÚSICA. 16 DE DESEMBRE DE 2017.

Per Jacobo Zabalo

Poques vegades és tan notòria l’afluència al Palau de la Música, molt especialment en una sessió matinal. L’excepcionalitat de l’esdeveniment, en ocasió de l’estrena del vuitè episodi d’Star Wars, Els últims Jedi, no té res d’arbitrari. Al contrari, es fonamenta en el seguiment massiu de la saga des de la primera trilogia, ja fa quatre dècades. La capacitat de Georges Lucas per reunir elements de procedència dispar (els termes maniqueus del western i la tecnologia de la ciència-ficció) inspirant-se en directors com Fritz Lang o Kurosawa, va donar peu a un imaginari popular poderós i durador, amb la creació de personatges que representen arquetips: Luke Skywalker, Darth Vader, Han Solo o la princesa Leia (per esmentar només els de la primera trilogia). A més de l’abundància d’efectes especials, cosa que salta a la vista i provoca admiració, altres efectes no sempre tan explícits van ajudar i ajuden a atrapar l’espectador, tot aportant sensació de realitat a les trames i fent més propers i identificables els protagonistes. Es tracta de la banda sonora, absolutament recognoscible, de John Williams. La marxa imperial o la música inicial –sobre les frases que a l’inici mateix de la pel·lícula contextualitzen l’acció, tot perdent-se en l’infinit de l’univers– ha esdevingut icònica, està gravada en la memòria auditiva i connectada a emocions des de la infància, suscitades per les aventures d’aquests personatges. També són memorables el més subtil tema de Leia o la fanfara amb la melodia de celebració de la “sala del tron”, un cop s’ha resolt la trama de la guerra de les galàxies (per cert, recorda el començament de la marxa de Mendelssohn). Són melodies que, conscientment o inconscientment, una gran proporció d’espectadors ha interioritzat i reconeix. En paral·lel, a l’entrada del concert no hi havia ningú –sense diferenciar edats– que no pogués reconèixer alguns dels personatges més emblemàtics, caracteritzats amb disfresses davant d’un photocall, per ser immortalitzats. També reapareixerien desfilant a la sala del concert, en alguna peça puntual, i ja no només els storm troopers o Darth Vader, sinó també la princesa Leia i l’androide C3PO, paròdia de vegades irritant del robot que Fritz Lang imaginà a Metropolis.

© Martí E. Berenguer

Podria semblar que en una jornada tan festiva, tan diversa pel que fa a edat i interessos pròpiament musicals, la qüestió interpretativa quedaria relegada a un lloc secundari. Res més lluny de la realitat. Al capdavant de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, el director Tomàs Grau es va prendre molt seriosament les partitures de John Williams, tot reconeixent-hi el potencial espectacular que atresoren. Potser per a alguns el concepte mateix de “banda sonora” està connotat negativament i desmereix els materials; però ja venim dient –en aquest i altres articles– que el fil musical que es desplega en el curs de la narració és absolutament fonamental (tot i que sembli, per moments, que està en un discret segon pla, o que no hi és). L’afectació anímica que provoca l’experiència sonora és innegable, i així els esdeveniments que es contemplen en pantalla guanyen en significació quan els creadors –en aquest cas John Williams, un pioner de la música per a cinema– els il·lustren de forma subtil o explícita. La meravellosa música per a l’escena de les bicicletes voladores en ET, o la nostàlgica melodia de Jurassic Park –peces programades abans d’entrar al nucli dur de l’event– ens retrotreuen a aquella altra vida nostra, viscuda a la pantalla i no del tot pretèrita. El desplegament de recursos a la suite d’Star Wars, amb una atenció especial als metalls i percussió, va ser executat amb una efectivitat lloable per part de l’orquestra, i el director va demostrar una gran atenció als detalls, bo i mantenint el rigor i no deixant-se encomanar per l’aparent facilitat de les melodies. No va ser un concert per complaure o només per passar-ho bé; i potser per això va aconseguir impactar profundament un públic poc habitual. Concerts com aquests desperten la sensació que, més enllà d’èpoques, modes i gustos, la música de qualitat, espectacular i ben travada, depara vivències de gran intensitat. Qui sap si, en efecte, podria funcionar –seguint el títol– com “El despertar de la música”. I, si bé és poc prudent, potser, comparar el compositor americà amb Beethoven o Mahler –per exemple–, no està descartat que els que gaudeixen amb les seves creacions no puguin trobar un plaer comparable a les composicions oficialment reconegudes com “clàssiques”, ja pel sedàs del pas del temps. Prova de la serietat del concert, i d’algun dels encàrrecs del compositor, es va donar en el primer bis, amb la inoblidable melodia per a violí de La llista de Schindler.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *