Subscriu-te

Steinberg i l’OBC rememoren el Mahler de Franz-Paul Decker

El pianista Nicholas Angelich. © Stéphane de Bourgies (foto d’arxiu)
El pianista Nicholas Angelich. © Stéphane de Bourgies (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Nicholas Angelich, piano. Dir.: Pinchas Steinberg. Obres de Granados, Liszt i Mahler. L’AUDITORI. 22 DE GENER DE 2016.

Per Lluís Trullén

L’OBC va presentar dues cares ben diferenciades en el darrer programa ofert corresponent a la temporada de concerts, dirigida en aquesta ocasió pel gran mestre israelià Pinchas Steinberg. Una primera part en què, a nivell orquestral, l’OBC va semblar passar el tràmit d’interpretar l’Intermezzo de les Goyescas i d’acompanyar un magistral Nicholas Angelich, però que en canvi va tenir com a contrapartida una treballadíssima interpretació de la Simfonia núm. 5 de Mahler.

El concert s’iniciava amb el deliciós Intermezzo de Goyescas, l’òpera que es va estrenar el 28 de gener de 1916 al Metropolitan de Nova York, poques setmanes abans que el vaixell amb què viatjava Granados de tornada dels Estats Units fos torpedinat al Canal de la Mànega en plena Primera Guerra Mundial. La d’aquest cap de setmana va ser una versió molt rígida i poc acolorida en la seva vessant més rítmica i no va acabar de transportar-nos al deliciós món “goyesc” dels majos i les majas que l’autor va retratar admirablement en la sublim suite pianística escrita entre el 1909 i el 1911.

Nicholas Angelich es podria definir com un pianista especialista, un intèrpret que des que als set anys va oferir el seu primer concert acompanyat per orquestra tocant Mozart, ha anat cercant un estil molt definit. El pianista americà nascut el 1970 és capaç d’oferir un Bach deliciós i alhora afrontar les reconegudes complexitats tècniques del Tercer de Rachmàninov amb una qualitat més que evident. Però dos autors, Brahms i Liszt, ocupen un lloc prioritari en la seva trajectòria. De nou convidat per l’OBC després de la seva darrera actuació amb l’orquestra el desembre de 2010 interpretant el Concert per a piano núm. 1 de Chopin, Angelich tornava amb el poc freqüent Concert per a piano núm. 2 de Liszt. El Liszt d’Angelich, com el de Leslie Howard o el de qui fou el seu mestre al Conservatori de París, Aldo Ciccolini, té una màgia especial.

Si en la prodigiosa versió discogràfica dels Anys de pelegrinatge, el seu Liszt se’ns mostrava en la perfecta combinació de màxim exponent de tècnica i de poètica lírica més refinada (a un nivell interpretatiu equiparable al de Lazar Berman), novament la seva versió del Segon Concert va fer ressorgir el Liszt més sublim. Angelich copsa el lirisme de Liszt amb un refinament expressiu deliciós; tot el seu sentit simfònic a la manera de la primera etapa pianística de Brahms, els esculls que presenten les escales en terceres, els apassionats i vehements passatges en octaves, els sap integrar dins el refinament més deliciós, com aquell que brolla en els Sonets del Petrarca o en els quasi impressionistes Jocs d’aigua de la Villa d’Este. Angelich expressa l’essència de Liszt, el seu món complex, ple de bellesa i poètica romàntica, amb una tècnica que està sempre al servei de la musicalitat i mai fent de les complexitats el principal motiu interpretatiu de la versió. Una delicadíssima Masurca de Chopin va acomiadar la seva gran actuació.

Si l’OBC semblava complir el tràmit d’acompanyar el pianista en una obra molt propera al poema simfònic, ja en les primeres notes de la Cinquena de Mahler la seva implicació va ser absoluta. Un Steinberg que amb dècades d’ofici coneix els més recòndits secrets de la direcció orquestral ens va presentar un Mahler brillant (però mai desorbitat), delicat i subtil (però mai afeblit amb un excés de romanticisme embafador que de vegades sol envoltar l’“Adaggieto”) i per sobre de tot conseqüent en la seva trama discursiva. De la “Marxa fúnebre” inicial a la frescor i majestuositat que emana del “Rondó” final, Steinberg va treure el màxim partit de l’orquestra, amb unes cordes primoroses, un metall majestuós, amb el trompetista Ángel Serrano i el trompa Juan Manuel Gómez no només impecables tècnicament, sinó manifestant tot el sentit musical de l’obra. Steinberg i OBC semblaven fer ressorgir aquelles memorables versions de Franz-Paul Decker. El dramatisme i la força interior de la “Marxa fúnebre”, la naturalesa descriptiva de l’“Scherzo”, la sublimitat de l’“Adagietto” o el triomfal “Rondó” mai no van defugir aquella evocació de l’estètica de la Viena de fi de segle, i d’aquella modernitat que Mahler (com Liszt) van reflectir en les seves orquestracions i que en més d’una ocasió –com és el cas de la Cinquena– no va ser compresa pel públic de la seva època.