Subscriu-te

Temperament i virtuosisme

AUDITORI CAMBRA. Lars Vogt, piano. Obres de Schubert i J. S. Bach. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 21 DE NOVEMBRE DE 2018.

Si algun aspecte artístic no s’ha de retreure al pianista i director d’orquestra alemany Lars Vogt, és de prendre un risc i una visió interpretativa volgudament personal, malgrat que pugui fugir d’uns cànons que han estat acompanyant en major o menor manera les recreacions d’obres de repertori en el transcurs dels anys. Vogt es disposava a oferir un programa integrat per dues obres d’una rellevant magnitud musical: la primera sèrie dels Impromptus de Schubert com a preàmbul de les complexíssimes Variacions Goldberg de Bach.

El pianista alemany va aparèixer decidit davant d’una Sala Oriol Martorell que presentava un gran ple i va atacar l’octava amb què s’inicia el primer Impromptu amb una contundència de so fins i tot desmesurada. A partir d’aquest moment, tempi exageradament ràpids, forte i crescendi més propis del piano simfònic de Brahms que no de la intimitat que brolla d’aquestes quatre obres mestres del piano de Schubert i més extraversió que no pas intimitat interpretativa. El seu plantejament sembla basar-se en l’eloqüència, en la demostració d’un articulat prodigiós, com va mostrar al segon de la sèrie, i a plantejar un Schubert heroic, contundent i inclús abassegador per la seva rotunditat. Defugia, doncs, les visions molt més reflexives, més abocades a la intimitat, a fi de plantejar-nos els Impromptus des d’una òptica agosarada en els tempi i les dinàmiques, en detriment de recalar en la seva vessant més íntima i reflexiva.

Vogt va passar com una exhalació pel piano de Schubert i minuts després havia d’entrar en l’univers de les Goldberg, una obra que per si sola ja hauria d’integrar un programa monogràfic, malgrat que pianistes com el recentment intèrpret a casa nostra András Schiff van optar també d’acompanyar-les al seu recital amb altres composicions. ¿Com afrontaria Vogt la magnitud musical i d’exigència tècnica que comporta aquesta obra mestra del teclat? El pianista alemany té al seu favor la precisió i rapidesa d’articulat, un fet que per a la interpretació de les notes ornamentals i de la rapidesa que exigeixen molts passatges de les Goldberg resulta del tot imprescindible. La seva lectura va assolir un alt grau d’aprofundiment, de coherència estructural, de fortalesa tímbrica i d’instants –com la famosa Variació núm. 25: Adagio– en la qual el seu pianisme va aportar instants delicadíssims a la interpretació. Però malgrat tot, el seu Bach recolzava més en els aspectes contundents, enèrgics.

Les seves Goldberg irradien una lluminositat brillant, són eloqüents, atrapen l’oient per la seva gamma de colors i per la seva sonoritat extremadament oberta. Un Bach afrontat amb valentia, amb caràcter, que pot inclús seduir per la seva fortalesa, que enlluerna pel seu virtuosisme. Sense apartar la mirada de la seva tablet, recurs tècnic emprat cada cop més per pianistes en recitals en comptes del tradicional paper –Paul Lewis també la va utilitzar recentment al Palau–, Vogt va plantejar, doncs, unes Goldberg innovadores, una manera de mirar Bach, i per extensió el Schubert escoltat anteriorment, que opta pel dinamisme respecte de la reflexió. Vogt crea empatia pel seu pianisme tan eloqüent, però cal preguntar-se si resulta el més apropiat per adoptar-lo en unes obres de la càrrega musical com les que ens va proposar. Un Schubert i un Bach que poden ser discutits pel seu plantejament però als quals no manca una aposta interpretativa atrevida i d’un rellevant caràcter interpretatiu del tot personal.

Imatge destacada: Lars Vogt. © Anna Reszniak (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *