TOROBAKA. Direcció artística, coreografia i direcció: Akram Khan i Israel Galván. Arranjaments musicals i interpretació: David Azurza, Bobote, Christine Leboutte i Bernhard Schimpelsberger. Il·luminació: Michael Hulls. Vestuari: Kimie Nakano. MERCAT DE LES FLORS. 3 D’OCTUBRE DE 2014.
Per Clàudia Brufau
Ancestralitat dansaire servida ben crua per redescobrir la dansa. La temporada del Mercat de les Flors ha començat amb un espectacle creat i interpretat per dos titans de la dansa: Israel Galván i Akram Khan. Torobaka, que pren per títol un poema fonètic del dadaista Tristan Tzara, uneix en una sola paraula toro i vaca, dos animals sagrats en la cultura flamenca i la hindú, una paraula que acaba prenent cos sobre l’escenari. Aquesta trobada entre flamenc i kathak (una de les danses clàssiques índies), té lloc sobre una plataforma vermellosa on els ritmes i la gestualitat ancestral de cada dansa flueixen sense artificis. Naturalitat que no resulta estranya si es considera que, tot i ser geogràficament distants, aquestes dues danses tenen arrels comunes. La grandesa d’aquesta trobada de llenguatges va més enllà d’aquest encaix tan idoni, ja que es tracta d’Israel Galván i Akram Khan junts sobre l’escenari: intèrprets magnètics, creadors que demostren que tradició i avantguarda no són conceptes antagònics. El bailaor d’aquesta equació, Galván, és un dels exponents del flamenc contemporani, tant per la innovació coreogràfica com per la seva tècnica depurada. L’altre element, Khan, és un coreògraf britànic d’origen bengalí que bevent de la dansa dels seus avantpassats ha construït un llenguatge coreogràfic èpic, imaginatiu i que sobretot commou una gran varietat de públics.
Situats inicialment fora de la plataforma circular, hi trobem els músics: el contratenor David Azurza, el cantaor Bobote, la contralt Christine Leboutte i el percussionista Bernhard Schimpelsberger, elements imprescindibles de l’equació. Si ja és un plaer veure dansa amb música en directe, quan la música pren un paper tan actiu en un espectacle, l’experiència sensorial s’eleva al cub. A l’inici de l’espectacle Galván apareix sense botes i Khan sense les polseres de cascavells als turmells, ambdós elements d’indumentària rítmica de les danses respectives. Els seus sons els emeten els músics, mentre que els artistes marquen els ritmes amb el moviment, tot creant una simbiosi perfecta. A mesura que avança, l’espectacle es converteix en un tornado d’anarquia musical i de dansa, on tant els músics com Khan i Galván fluctuen entre la solemnitat i la comicitat, però mantenint sempre l’emoció més genuïna a flor de pell. I és en aquest cercle d’anarquia on Galván i Khan subtilment prenen el cos d’un toro i una vaca; tot impregnant l’atmosfera de misticisme ancestral. El silenci, un altre element comú de les dues danses i que tant un creador com l’altre dominen magistralment, amalgama música, llum, veus i moviment en un sol cos: torobaka.
Si Israel Galván i Akram Khan per separat són magnètics, tòxics, catàrquics, balsàmics, junts ho són al quadrat. Efecte al qual el públic del Mercat no va ser pas immune divendres passat, que va esclatar en una ovació espectacular.
