Subscriu-te

‘Traviata’ universal

Leo Nucci i Anita Hartig. © Antoni Bofill
Leo Nucci i Anita Hartig. © Antoni Bofill

LA TRAVIATA de Giuseppe Verdi. Elena Mosuc/Anita Hartig. Francesco Demuro/Ismael Jordi. Gabriele Viviani/Leo Nucci. Gemma Coma-Alabert. Miren Urbieta. Jorge Rodríguez-Norton. Toni Marsol. Marc Canturri. Fernando Radó. Dir. musical: Evelino Pidò. Dir. d’escena: David McVicar. Nova coproducció del Gran Teatre del Liceu, Scottish Opera (Glasgow), Welsh National Opera (Cardiff) i Teatro Real (Madrid). LICEU. 14 i 15 DE JULIOL DE 2015.

Per Marc Busquets

Més de 150 anys després de l’estrena de l’òpera, La Traviata ja forma part de la cultura popular: el seu brindis és conegut arreu i el clímax operístic i romàntic d’“Amami Alfredo” ja pertany a l’imaginari comú. Els teatres saben que si la programen serà un èxit assegurat de taquilla, similar al que seria un blockbuster al cinema. A la vegada, La Traviata és també una de les obres més rodones de la història: primer, pel llibret de Francesco Maria Piave, del qual algunes frases encara es claven avui com a estaques afilades; segon, perquè la història de Violetta i Alfredo encara ens continua seduint a tots, en una època més aviat poc romàntica, perquè es tracta d’un tema universal: el primer amor, l’impossible i l’ideal; i finalment i més important, per la música sublim de Verdi, capaç de fer viure el drama dels protagonistes a la pell del públic d’una manera gairebé verista, però també recrear l’ambient d’una societat cruel. I és que Verdi només podia compondre una cosa així, amb tant coneixement i a la vegada ànima, havent-ho viscut en primera persona quan la societat de l’època va condemnar la seva relació amb Giuseppina Strepponi.

Per totes aquestes raons, és una gran responsabilitat portar a escena La Traviata, no menor, per exemple, que un Tristan und Isolde. Perquè si tots els elements funcionen, ens fan viure totes aquestes emocions i ens remouen per dins, però si no és així, tot plegat pot quedar només en l’anècdota, de vegades força kitsch. Afortunadament, el Liceu ha encertat a reposar aquesta producció firmada per David McVicar que va obrir la temporada del Gran Teatre a l’octubre en commemoració dels quinze anys del nou Liceu, amb dos repartiments alternatius interessants dels quals cal destacar el triomfant doble debut –al Liceu i com a Violetta– de la soprano Anita Hartig.

David McVicar fa una lectura interessant de l’òpera, tot situant l’acció a la dècada de 1880 –uns trenta anys més tard del que indica el llibret i quaranta després de l’existència de Marie Duplessis, l’autèntica dama de les camèlies–, amb una estètica que ens remet directament a la mítica producció de Luchino Visconti a La Scala el 1955 amb Maria Callas. Segons McVicar el seu concepte és allunyar l’acció de la sumptuositat dels palaus, on s’ha situat tradicionalment l’acció, per passar-la a les habitacions dels pisos de París, on no hi ha senyores elegants, sinó prostitutes i dones de reputació dubtosa. Aquesta lectura és vàlida si, com fa McVicar, l’acció es transporta al 1880, en què l’estricta moral victoriana feia aflorar també els vicis més baixos –privilegi reservat als homes– en la intimitat, perquè en realitat i segons les cròniques de l’època, l’autèntica dama de les camèlies, malgrat el seu ofici, va crear una estètica gairebé fantasmagòrica i virginal: sempre elegantment vestida de blanc, extremadament prima i amb una pal·lidesa malaltissa accentuada per la tisi; moda imitada per les altres dones. En tot cas, McVicar gairebé sempre és sinònim de qualitat i la seva lectura és absolutament curosa i vàlida.

Anita Hartig i Ismael Jordi. © Antoni Bofill
Anita Hartig i Ismael Jordi. © Antoni Bofill

Anita Hartig va ser una Violetta molt completa. Ja des de la primera frase va prometre una bona interpretació del personatge, però el millor va venir al segon acte, en el seu encontre amb Germont, aquí encarnat per un encara enorme Leo Nucci. La soprano té unes capacitats ideals per al rol de Violetta que l’han convertit en una de les revelacions de la temporada: una veu potent, facilitat per a la coloratura, bona línia de cant i un vibrato expressiu que recorda les dives del passat. A més, és posseïdora de la psysique du rôle en el cas de Violetta i ho va donar tot a nivell dramàtic, amb una interpretació colpidora i emocionant. Caldrà seguir la carrera de Hartig, ja que si tria bé el seu repertori, com sembla que està fent fins al moment, li queda per davant una carrera prometedora, amb una veu que pot evolucionar de forma interessant. Ismael Jordi també té un aspecte que el fa ideal i creïble per al rol d’Alfredo, també posseeix una veu de cert atractiu, però amb una tendència una mica preocupant a l’aprimament d’aquesta al terç mig i baix, com va quedar demostrat a l’ària i cabaletta de l’inici del primer acte. Com a pare Germont, Leo Nucci no cal que demostri res i encara ofereix una interpretació del personatge magnífica, amb unes prestacions vocals envejables, capaces d’emportar-se l’ovació de la nit després del “Di Provenza”. Tot mostrant la seva veterania, Nucci va endur-se les directrius escèniques al seu terreny, i si, amb els altres repartiments, era Alfredo qui s’encara al pare després de “Né rispondi d’un padre all’afetto”, aquí va ser Germont qui li intenta clavar una bufetada, com mana la tradició.

En el càsting alternatiu, Elena Mosuc va defensar bé el paper de Violetta, però sense profunditat i, per tant, sense emocionar. La soprano sembla passar de puntetes pel rol, tant a nivell musical com dramàtic i compensa això amb certs “trucs” molt efectius, com el gran agut final en “Sempre libera” o un pianissimo amb molt bon ús del fiato al final d’“Addio al passato”, que fan que ens quedi un cert bon gust de boca final de la representació. Francesco Demuro s’ha fet un cert nom darrerament, sobretot sent el partenaire de Diana Damrau en La Traviata a París i a Londres, i s’ha de dir que va estar millor en aquestes ciutats que no a Barcelona. El tenor va mostrar una línia de cant irregular i una emissió tibant que es tradueixen en un so forçat. Com a compensació va exhibir una bona dicció i un lliurament actoral absolut. Gabriele Viviani va ser un Giorgio Germont correcte, una mica fred, però que va saber donar l’efecte necessari a la seva ària.

Tant en un repartiment com en l’altre, un bon grup de secundaris freqüents a la casa va completar l’equip vocal. McVicar dóna, en aquesta producció, una especial rellevància a Annina, que va ser exquisidament interpretada per Miren Urbieta, en treure-li la tradicional senectut associada al personatge i convertir-la en una jove –i potser única– amiga de Violetta. Gemma Coma-Alabert va ser una divertida Flora, de bon rendiment vocal i perfecta amfitriona quan es va trencar un got –fora de guió– a mig ballet a “casa seva”. Completen el càsting amb molta correcció Jorge Rodríguez-Norton fent d’un Gastone més dandi del que és habitual, Toni Marsol com a Douphol, Marc Canturri com a Orbigny i Fernando Radó com a Grenvil.

L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu va sonar perfectament sota la direcció experta d’Evelino Pidò, que en va extreure sons depurats i compensats, sempre dirigint amb intenció, i firmant dos preludis absolutament embolcalladors. Amb gran presència escènica i detalladament vestits, el Cor també va estar molt bé en totes les seves intervencions, tot implicant-se en alt nivell en l’acció escènica i amb una direcció d’actors gairebé personal.

Bon final d’aquesta quinzena temporada operística del nou Liceu, que acaba com va començar, i que amb aquestes funcions de La Traviata fora d’abonament i recuperant encertadament la iniciativa del Liceu a la fresca demà, dissabte 18, a diverses localitats catalanes, acosten aquest títol universal a més públic.