Subscriu-te

Triangle vocal de luxe

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

MARIA STUARDA de Gaetano Donizetti. Joyce DiDonato. Silvia Tro Santafé. Javier Camarena. Michele Pertusi. Vito Priante. Anna Tobella. Dir. musical: Maurizio Benini. Dir. d’escena: Pátrice Caurier i Moshe Leiser. Nova coproducció del Gran Teatre del Liceu, Royal Opera House Covent Garden (Londres), Teatr Wielki Opera Narodova (Varsòvia) i Théâtre des Champs Elysées (París). LICEU. 19 DE NOVEMBRE DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Per a Maria Stuarda calen veus importants. Veus imponents. Veus, en definitiva, que puguin sostenir l’exigent partitura de Gaetano Donizetti, una joia belcantista, i alhora crear uns personatges –sobretot el protagonista i el seu antagonista, Elisabetta– que estan molt més enllà de la descripció parcial que ofereix un llibret –com acostuma a passar en aquesta època– que no destaca per la seva eficiència dramàtica ni narrativa.

Originalment escrit per a soprano lírica amb coloratura, Maria Stuarda ens remet a massa cantants històriques que han fet autèntiques creacions d’aquest paper: Montserrat Caballé, Joan Sutherland, la gran Leyla Gencer… i més recentment Edita Gruberova. Però Joyce DiDonato, mezzosoprano plena, ha sucumbit al caprici d’adaptar a les seves possibilitats una partitura exigent i que té en la facilitat al registre agut i sobreagut un dels principals elements dramàtics. Una proposta arriscada, en definitiva, que es resolgué, tot i això, amb més clars que no pas ombres.

D’entrada, el Liceu torna a demostrar que en qüestió de veus encara està a primera divisió, una divisa pròpia del darrer període Matabosch que esperem que es perpetuï en properes temporades. Perquè no només Joyce DiDonato debutava aquest rol en una proposta exclusiva i no exempta de morbo, sinó que també eren debutants en els seus rols la mezzo valenciana Silvia Tro Santafé i el tenor mexicà Javier Camarena. I no eren precisament rols menors.

Si Joyce DiDonato va recrear a la perfecció la fragilitat i encís d’una Maria Stuarda derrotada però encara reina, Silvia Tro Santafé va defensar amb coratge una Elisabetta cruel, freda i molt distant, gràcies també a un vestuari excel·lent d’Agostino Cavalca. Javier Camarena, al seu torn, va posar al servei d’un rol ingrat i sense moments d’excessiu lluïment –el Roberto Leicester– una veu lírico-lleugera que comença a apuntar maneres cap a un repertori més dens, sense presses. Leicester requereix una línia de cant i una tècnica impecables, en un paper vocalment molt esgotador pel fet de jugar principalment al pas de la veu del tenor, fet que Camarena va superar amb èxit oferint moments musicals brillants que van ser meritòriament recompensats pel públic barceloní, que ja l’ha adoptat com un dels seus predilectes després del meravellós Nemorino que oferí fa dues temporades.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Silvia Tro Santafé és una d’aquelles cantants que ha anat construint la seva carrera pas a pas, sense pressa però sense pausa, i en el Liceu ha trobat un dels seus teatres llançadora. Això li ha permès interpretar aquí uns quants papers importants i molt adequats al seu moment vocal, en òperes com L’enfant et les sortilèges, Ariodante, La Cenerentola, Linda di Chamounix o Lucio Silla. Amb el rol antagònic de Maria Stuarda, la mezzosoprano valenciana marca un abans i un després, ja que afronta una partitura exigent que, si bé la tradició vincula a veus amb més cos, Silvia Tro defensa amb solvència i una veu que en cap moment perd el seu lloc.

Sentir Joyce DiDonato és sempre una delícia, fins i tot si el paper no és el més adequat per a la seva vocalitat, com probablement es pot dir de Maria Stuarda. Si bé la cantant texana en fa la seva pròpia creació i aquesta és totalment creïble, tant a nivell musical com escènic, el principal “però” que té aquesta versió de Maria Stuarda és l’excés de similitud vocal de les dues protagonistes en escena. No tant perquè tinguin veus similars, com pel fet de trobar-nos amb dos colors tímbricament massa homogenis que no faciliten distingir tan fàcilment la tensió existent entre totes dues rivals, que no només rivalitzen pel poder, sinó també per la influència sobre Leicester.

Finalment, però, el que segurament afavorí més les ombres entre la claror va ser la posada en escena de Caurier i Leiser, poc afortunada, amb idees minses i poc elaborades, tret de l’ús del mapping per a l’escena de la presó i l’ús d’uns sofàs chester de color bordeus molt bonics i típicament anglesos que, malgrat tot, no deixaven gaire mobilitat als personatges. El pitjor, la mena de nevera industrial on tanquen Maria Stuarda per tallar-li el cap, amb el poble esperant a fora. Una guillotina corrent enmig de l’escena hauria tingut més i millor impacte per molt “convencional” que fos la proposta i la fidelitat a l’original.

Però, com dèiem, la claror va prevaler per damunt de les ombres, i en aquest cas va ser en la prestació principalment de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu sota la direcció d’un molt eficient Maurizio Benini, una batuta que cau bé a aquesta orquestra, i un Cor titular que només va titubejar en l’escena inicial, tot ajustant-se progressivament al fossat.

Tot i això, el retorn per Nadal de veus com la de Joyce DiDonato i Javier Camarena es podria convertir en una bona tradició que probablement ompliria d’il·lusió els somnis de molts grans i petits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *