Subscriu-te

Triomf del ‘Concerto for a clarinet’ d’Artie Shaw

© Lorenzo Duaso
© Lorenzo Duaso

47è VOLL-DAMM FESTIVAL JAZZ BARCELONA i SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Paquito D’Rivera, clarinet. Pepe Rivero, piano. Vicenç Alberola, clarinet i direcció. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE NOVEMBRE DE 2015.

Per Albert Suñé

El dissabte 21 de novembre s’uniren el cicle Simfònics al Palau i el 47è Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona per presentar l’actuació del clarinetista cubà Paquito D’Rivera –un jazzista que també interpreta al saxo alt i que ha ofert diverses mostres de la seva categoria en les estades a casa nostra– i l’Orquestra Simfònica del Vallès dirigida per Vicenç Alberola, també clarinetista.

En aquest cas, es tractava d’interpretar una obra de D’Rivera, el Cape Code Concert, que està dividida en quatre fragments: “Benny”, dedicat al swing de Benny Goodman; “Bandoneón”, amb música de milonga; “Lecuonerías”, una sèrie d’improvisacions sobre temes del compositor cubà Ernesto Lecuona, i “Chiquita Blues”, una barreja de música cubana amb harmonia de blues dedicat a una figura que triomfà en el món de l’espectacle novaiorquès de primers del segle XX, la vedet Chiquita, de només seixanta-sis centímetres d’alçada. En el desenvolupament del concert, també hi col·laborà el pianista Pepe Rivero, amic de Paquito.

El Cape Code Concert no acabà d’aixecar el vol. I no ho diem perquè fallessin la classe i la tècnica de D’Rivera ni la bona prestació de l’OSV i Rivero, que van estar molt correctes. Però la repetició d’esquemes i el fet de no dibuixar amb claredat la base de cada tema llastà en bona part la proposta. Per exemple, amb “Lecuonerías”, el clarinet refilà amunt i avall sense fallar ni una nota. Però no entrà mai en el nucli de la música del compositor de temes universals com Tambores de la selva o Malagueña.

Va quedar ben palès, això sí, que Paquito D’Rivera ha fet un treball molt respectable. Però amb això no n’hi ha prou. Perquè en l’aire quedà la sensació que en el global del Concert s’havia donat només la primera capa de pintura.

Però D’Rivera es va rescabalar amb una altra obra que, en aquest cas, no constava al programa: el magnífic Concerto for a clarinet d’Artie Shaw. Una obra que un dels grans del jazz va fer conèixer en el film Second chorus (1940), que aquí es va titular Al fin solo, i en què apareixien Fred Astaire i Paulette Goddard. De fet, la banda sonora del film fou bastida pel mateix Artie i interpretada per ell i la seva orquestra, amb l’afegitó d’una secció de cordes.

© Lorenzo Duaso
© Lorenzo Duaso

En aquest cas, i amb l’additament de Vicenç Alberola al clarinet, la cosa pujà espectacularment de nivell. Perquè els dos músics van estar enormement entonats en un diàleg confegit de manera expressa i en el qual cap dels dos va afluixar ni un moment. A més, la prestació de l’OSV va estar a l’alçada de les circumstàncies en una obra que barreja esplèndidament la part jazzística amb la purament simfònica. Per cert, Paquito D’Rivera va tenir el bon gust, també fora de programa, d’oferir un record per la capital francesa i les víctimes del recent atemptat terrorista amb una improvisació d’I love Paris de Cole Porter.

Sense Paquito ni Pepe Rivero a l’escenari, l’OSV obrí el programa amb l’Obertura cubana de George Gershwin, que sonà enganxada, poc dúctil. Continuà amb una altra obra del gran compositor de Brooklyn: Un americà a París, en la qual l’orquestra assolí el seu millor nivell, ja que sonà fresca i matisada, i l’acabà amb la Conga del fuego del mexicà Arturo Márquez, una obra de molta força, que combina els ritmes mexicans amb els simfònics i en què l’OSV estigué excel·lent.