Subscriu-te

Trobar una perla

Il Giardino Armonico (foto d’arxiu)

MÚSICA ANTIGA. Il Giardino Armonico. Giovanni Antonini, director. Obres de Telemann. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 3 DE DESEMBRE DE 2017.

Per Xavier Pujol

Il Giardino Armonico, el conjunt que fa més de trenta anys que dirigeix Giovanni Antonini, va passar per la Sala Oriol Martorell de L’Auditori. Aquest grup instrumental, ben conegut i estimat pel públic català (tant, que es van esgotar totes les entrades disponibles) va oferir un programa dedicat gairebé íntegrament a Georg Philipp Telemann. El músic de qui enguany es commemora el 250è aniversari de la mort va ser, en vida, més famós que Johann Sebastian Bach i amb un catàleg integrat per més de tres mil peces (moltes, però, perdudes) i és esmentat pel llibre Guinness com el compositor més prolífic de tots els temps.

El concert va transcórrer plàcidament amb un encertat contrast de tempi i de dinàmiques i amb el fraseig habitual d’Il Giardino Armonico, sempre ondulant, flexible, molt lligat, elàstic i practicat sobre un ritme sovint molt gronxat. L’element d’amenitat i d’espectacularitat va venir, com era previst, amb el brillant virtuosisme inesgotable de Giovanni Antonini, que a més de director va fer de solista de flauta de bec i de chalumeau, un instrument que pel fet de ser de llengüeta simple hauríem de considerar precursor del clarinet, però de timbre més dolç, vellutat i acollidor que el seu successor.

A la primera part es van poder escoltar la Suite en La menor, TWV 55:A2, per a flauta de bec, cordes i baix continu; la Sonata en Sol major, TWV 40:101, una obra per a dos violins que, curiosament, no du baix continu, i, finalment, molt encertadament enllaçat sense pausa amb l’obra anterior, el Concert en Re menor, TWV 52:D1, per a dos chalumeaux, cordes i baix continu. Aquí vam trobar la perla.

Ja ho té, el Barroc; transites d’una obra a l’altra i, de vegades, d’un autor a l’altre tot és agradable, endreçat i sovint còmodament previsible; però de cop i volta sorgeix una perla, una sorpresa, un inesperat moment singular que brilla amb llum pròpia. La perla era l’“Adagio” d’aquest concert per a dos chalumeaux, un moment, uns pocs minuts d’extàtica bellesa quieta i serena en la interpretació delicadament sublim d’Antonini al chalumeau tenor i Tindaro Capuano al chalumeau contralt.

A la segona part vam tenir encara la Sonata en Fa major, TWV 43:F2, per a dos chalumeaux, violins a l’uníson i baix continu; el Concert en Do major, TWV 51:C1, per a flauta de bec, cordes i baix continu, i, al mig, l’única obra de la vetllada que no era de Telemann, la Sonata en Do menor, G 14 de Johann Gottlieb Goldberg, el “Goldberg” de les cèlebres Variacions Goldberg.

Tot molt bonic, tot perfectament interpretat, però la troballa va ser aquell “Adagio” de la primera part.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *