Subscriu-te

‘Turandot’, nou repte de l’AAOS

© Dr. Xavier Gondolbeu
© Dr. Xavier Gondolbeu

TURANDOT de Giacomo Puccini. Llibret de Giuseppe Adami i Renato Simoni. Maribel Ortega. Andrés Veramendi. Montserrat Martí. Carlos Daza. Bartomeu Guiscafré. Marc Sala. Elio Todisco. Juan Carlos Esteve. Dalmau González. Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Dir. escènic: Carles Ortiz. Dir. musical: Daniel Gil de Tejada. Producció: Amics de l’Òpera de Sabadell. TEATRE MUNICIPAL LA FARÀNDULA (SABADELL). 26 D’ABRIL DE 2015.

Per Roberto Benito

Al llarg dels seus trenta-tres anys d’existència l’AAOS ha posat en escena les òperes més famoses del compositor de Lucca (La Bohème, Tosca, Butterfly, Suor Angelica, Gianni Schichi…) en diferents ocasions, però la que ha donat la majoria d’edat pucciniana ha estat el repte d’aquesta Turandot, amb resultats notables.

Per a aquesta agrupació cada temporada és com un miracle que cristal·litza en els tres títols que ofereix en el cicle Òpera a Catalunya, aquest any en l’edició vint-i-setena i que obre arreu de Catalunya una gran porta a la vivència de l’espectacle total que és el gènere líric. Aquesta Turandot compta amb dos repartiments de gran qualitat, ja que es representarà en una dotzena d’ocasions en diversos indrets de la geografia catalana.

Per al paper protagonista s’ha comptat amb Maribel Ortega, un luxe de Turandot. Qui s’apropa a aquesta òpera no pot menys que quedar enamorat del personatge de Liù, heroïna típicament pucciniana, o de l’heroisme del tenor Calaf, essent la freda princesa Turandot un personatge que es fa ingrat per la seva psicologia malaltissa i sàdica. No obstant això, la soprano de Jerez ens ha descobert per mitjà d’un cant molt acurat, molt menys estentori del que ens tenen acostumats altres sopranos de més fama, una Turandot més càlida, més delicada i elegant, sense perdre en cap moment l’arpa i la força del personatge, com va demostrar des de la primera intervenció en la seva ària “In questa reggia”. I arrodonint el seu paper amb molt més lirisme en el duo final.

El tenor de Lima Andrés Veramendi, de trajectòria provada en els rols de tenor líric pur, va oferir un Calaf en línies generals correcte i valent, amb algun problema de control dels aguts que no va deslluir una interpretació vocal acurada i generosa. Si bé la seva prestació actoral va ser massa clàssica i previsible, que no creïble.

Fa anys vam poder contemplar el debut de Montserrat Martí en el rol de Liù al Gran Teatre del Liceu i per això n’esperàvem un resultat millor. La seva primera ària va ser insegura d’afinació i escassa de línia, si bé l’escena del suïcidi, “Tu che di gel sei cinta”, va resultar molt millor en aquests apartats i guanyant en expressivitat canora. Tot i això, la seva interpretació teatral del personatge va estar més en la línia assenyalada ja per al tenor.

© Dr. Xavier Gondolbeu
© Dr. Xavier Gondolbeu

Al principi dels anys vuitanta del segle passat va haver-hi un grup glam amb ventalls que els va fer famosos per tot Europa i Amèrica, Locomia. No sabem si la concepció del regista d’aquesta Turandot era un homenatge a aquest grup per part dels personatges de Ping-Pang-Pong, ja que des de la primera fins a l’última escena, salutacions incloses, es van convertir en mags d’aquests rústics ventiladors de mà. Anècdotes a part, els tres cantants que van interpretar els ministres –Carlos Daza, Bartomeu Guiscafré i Marc Sala– van estar perfectes per a aquests papers que en absolut podem qualificar de secundaris, i van saber posar el contrapunt humorístic i nostàlgic en aquesta tragèdia, amb un empastament vocal rodó en les parts de conjunt i amb molta gràcia escènica.

La participació del baix Elio Todisco va ser un privilegi, per la seva interpretació d’un Timur que va cuidar cadascuna de les seves frases, tot descobrint un personatge que normalment canten grans veus però sense un gran italià i freturosos de línia. Tot el contrari de la meravellosa interpretació de Todisco.

El mandarí de Juan Carlos Esteve va ser contundent, com exigeix el seu personatge, igual que la col·laboració del tenor Dalmau González com a Imperatore.

El cor habitual de l’AAOS es va reforçar amb dues formacions corals més, per acomplir un gran paper, per la seva brillantor i presència vocal.

Fer aquesta obra és tot un repte per a un director d’escena i en aquesta ocasió tal vegada va ser la part més deficient o poc creativa. La proposta de Carles Ortiz és una aposta tradicional però sense cap interès més enllà de mostrar una obra literalment i amb una lectura massa superficial. El treball amb els solistes i el cor va ser excessivament clàssic, no gens profund i moltes vegades poc versemblant, en estar més pendent de mirar cap endavant que no de crear una acció escènica.

Per la seva banda, el treball del director d’orquestra, Daniel Gil de Tejada, va ser una altra cosa, una lectura matisada, sempre atenta als cantants i potenciant més la lírica de l’obra que no pas l’èpica, en la qual moltes vegades es cau amb aquestes grans formacions instrumentals i corals. L’Orquestra Simfònica del Vallès va complir amb solvència, si bé s’hi va trobar a faltar de vegades una mica més de força en determinats passatges de finals d’acte.

Un regal de fi de temporada que esperem que continuï amb nous títols en futures temporades i amb els mateixos bons resultats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *