6è CICLE DE MÚSICA CATALANA JOAN MANÉN. Jordi Masó, piano. Anna Tobella, mezzosoprano. Maifé Gil, actriu. Obres de Ricard Lamote de Grignon i de Joan Lamote de Grignon. CASAL DEL METGE. 23 DE MARÇ DE 2017.
Per Jaume Comellas
No ens reca insistir en la manera tan rigorosa amb què l’Associació Joan Manén està endegant la seva activitat concertística. Situant-se obligadament, i amb mota probabilitat també deliberadament, al marge del gran món de l’entreteniment musical culte, basteix un discurs d’una salubritat i autenticitat remarcables i molt necessari també en el nostre ambient massa rutinari i repetitiu.
Això s’escau en el cas que ens ocupa; un homenatge a Ricard Lamote de Grignon, una de les figures més mal tractades (per oblidades) de la música catalana del segle XX. Un homenatge en el qual l’Associació ha conformat un aliatge eficaç entre exposició d’obra i apunt biogràfic. Aquell damunt un aplec de composicions breus bàsicament pianístiques, amb algun lied afegit, i la parcel·la biogràfica damunt un recull molt ben seleccionat del finíssim dietari que va confegir al seu dia Montserrat Coll, l’esposa del músic. D’aquesta manera se’ns van mostrar aspectes fonamentals i poc o mal coneguts de la trajectòria i del tarannà de l’homenatjat. Persona i creador van fer un camí en el qual hom va poder admirar l’excel·lència de l’obra d’un músic fidel a l’estètica del seu moment –una vegada més cal recórrer al moviment noucentista–, però amb un fons de personalitat pròpia, perfectament individualitzada i sobretot amb un alè poètic –sentit d’artista– molt particular; això ultra un dels oficis més sòlids de la seva generació. Música amable, sense pretendre anar més enllà de la sinceritat i de la noblesa de plantejament, a la fi d’un encant entranyable i amorós, si se’m permet l’expressió, o afectiu si es vol.
Exquisida Anna Tobella en les seves quatre intervencions i mestrívol Jordi Masó en un tipus de repertori –pianisme català contemporani– que domina amb autoritat i amb el qual compta amb un historial important.
Maifé Gil, malgrat que actuà handicapada, va saber posar-se en la persona de Montserrat Coll amb una naturalitat que va atorgar autèntic clima de presència de la protagonista.
