Subscriu-te

Un banquet de ‘Dixit Dominus’

Imatge retrospectiva de Jordi Savall. © David Ignaszewski
Imatge retrospectiva de Jordi Savall. © David Ignaszewski

EL SO ORIGINAL. La Capella Reial de Catalunya. Le Concert des Nations. Solistes vocals. Dir.: Jordi Savall. Obres de Mozart, Vivaldi i Händel. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 1 DE JUNY DE 2015.

Per Xavier Chavarria

El cicle El So Original, que elabora des de fa anys Jordi Savall, continua regalant-nos concerts d’altíssim nivell, amb repertoris ben trenats musicològicament i execucions molt remarcables d’obres complexes i poc habituals. Enguany ha tancat la temporada amb un concert que ha tingut com a fil conductor el salm Dixit Dominus i tres obres d’autors cabdals del segle XVIII que li han donat forma sonora: Vivaldi, Händel i Mozart. Un concert que inicialment s’havia de fer a l’església de Santa Maria del Mar i que, per sort, es va acabar realitzant a la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona; tot i que aquest espai gòtic té una màgia especial i hauria donat un aire més solemne al concert, el canvi d’ubicació va ser providencial, no només per la comoditat, visibilitat i acústica impecable de la sala de cambra de L’Auditori sinó, i especialment, per al resultat sonor de les obres interpretades, que, pel desplegament polifònic i dinàmic que presenten, haurien quedat molt deslluïdes al recinte religiós del barri de la Ribera. La sala, a més, va presentar un aspecte magnífic, plena de gom a gom, i sospitem que això va afavorir no només la percepció del públic sinó fins i tot les sensacions sonores dels músics.

El concert tornava a posar damunt l’escenari tota l’artilleria instrumental i vocal que lidera Jordi Savall, amb Le Concert des Nations i Manfredo Kraemer com a concertino, i amb La Capella Reial de Catalunya, que tornava a comptar amb la participació de diversos joves cantaires, finalistes de la VI Acadèmia de Formació Professional de Recerca i Interpretació que impulsa la Fundació CIMA (Centre Internacional de Música Antiga). Amb ells, un quintet de veus solistes (Marta Mathéu i Hanna Bayodi-Hirt, sopranos; Anthony Roth Costanzo, contratenor; Makoto Sakurada, tenor, i Furio Zanasi, baríton) que combinava veus de la nova generació amb cantants experimentats i veterans; i tots dirigits per un Jordi Savall pletòric, còmode i hàbil.

El primer Dixit que va sonar va ser el d’un joveníssim Mozart, que amb dinou anys continuava emmanillat a Salzburg escrivint obres utilitàries per a les cerimònies de la cort de l’arquebisbe Colloredo. Un Dixit Dominus i Magnificat (KV 193) de factura àgil i vistosa però modesta, que va ser resolt amb absoluta correcció i que va donar pas al Dixit Dominus d’Antonio Vivaldi, escrit seixanta anys abans amb un estil més contrastat i efervescent, i amb un desplegament vocal (a cinc veus i solistes) i instrumental més sofisticat i proper al discurs retòric propi del Barroc. Aquí ja van brillar els solistes: especialment el contratenor Anthony Roth Costanzo, dotat d’una veu prima i lletosa però refinada i flexible, i les dues sopranos, Marta Mathéu i Hanna Bayodi-Hirt, que van compenetrar magníficament els respectius timbres vocals. Bon paper també dels oboès i la trompeta, a qui Vivaldi atorga parts de compromís.

Però el plat fort de la vetllada era el Dixit Dominus de Georg Friedrich Händel, un volcà musical colorista i vigorós, ple de retòrica, d’efectes sonors i de pirotècnia vocal que Il Caro Sassone va escriure quan tenia vint-i-dos anys i durant la seva estada a Roma, a mode de targeta de presentació per impactar i convèncer la cúria catòlica de la seva potència creativa. És una obra brillant, complexa, efervescent, en la qual Händel tracta les veus com a violins, i els violins com a veus, i on tot treu fum i va a una velocitat de vertigen. I l’al·legoria d’aquesta intensitat emocional que va regnar des del primer compàs de l’obra va ser la corda del violí de Manfredo Kraemer, que no va suportar la pressió i va petar en ple “Juravit Dominus”: un accident que va alterar sensiblement la concentració general i va provocar petits desajustos immediats, però que no va esguerrar la magnífica lectura, plena de llum i de contrastos, que va proposar Jordi Savall. I aquí tots els efectius van respondre a la perfecció: tot i una certa dispersió tímbrica, la corda (també a cinc parts, com les veus) va mostrar-se àgil i precisa; el cor va oferir els seus moments més brillants, amb un so compacte i net, i els solistes van estar a un nivell altíssim, coronat pel duel d’alt voltatge que van mantenir Marta Mathéu i Hanna Bayodi-Hirt. L’espai acústic net, proper i recollit de la Sala Oriol Martorell de L’Auditori podria haver deixat en evidència la més mínima imperfecció en la interpretació d’una obra tan complexa i subtil com arriscada, però sens dubte tota la seva potència musical va arribar amb una claredat magnífica i una franquesa commovedora, i va captivar el nombrós públic present a la sala, que va ovacionar Savall i els brillants productes musicals que ha creat.