Subscriu-te

Un bon inici de cicle

©www.facebook.com/auditoribarcelona
© www.facebook.com/auditoribarcelona

INTEGRAL DE CANTATES DE BACH. Cor de Cambra del Palau de la Música. Acadèmia 1750. Laia Frigolé, soprano. Anna Alàs, mezzosoprano. Víctor Sordo, tenor. Pablo Acosta, baix. Dir.: Josep Vila i Casañas. SANTA MARIA DEL PI. 18 D’ABRIL DE 2015.

Per Jaume Comellas

D’antuvi cal saludar amb complaença la posada en marxa d’un cicle com aquest per oferir les gairebé dues-centes cantates religioses que va compondre Johann Sebastian Bach en versions dels cors de cambra més reconeguts del país en col·laboració amb formacions instrumentals especialitzades també de casa nostra. Al marge de l’interès específic en termes musicals d’aquesta ambiciosa proposta, cal remarcar el fet addicional de la col·laboració entre les dues instàncies més representatives de la promoció concertística del país: el Palau de la Música Catalana i l’Auditori de Barcelona.

I en un segon “antuvi”, cal advertir que l’inici ha estat molt satisfactori i que, per tant, augura un molt possible tot de satisfaccions.

La cantata religiosa, com és sabut, va estretament lligada a la reforma protestant, que introdueix profunds canvis en la litúrgia, entre els quals la incorporació de les llengües vernacles i la valoració de la música com a component litúrgic. Mentre que el luteranisme es va obrir a la vessant musical, el catolicisme a la mateixa època es tancà en la dimensió plàstica, que es considerava que ajudava a mantenir l’atenció devocional i mística dels practicants, mentre que ben altrament la música, segons aquests principis, la distreia. Tanmateix, des d’aleshores la música de Bach, del més gran creador de música litúrgica luterana, si actualment no és de “consum” habitual en la litúrgia catòlica, sí que hi és acceptada.

Albert Schweitzer, el profundíssim coneixedor de l’obra de Bach, va definir amb molta precisió les cantates com una mena de concert espiritual intercalat en la litúrgia. Costa de trobar-ne una síntesi millor.

En aquest concert, celebrat en l’idoni marc de l’església de Santa Maria del Pi, es van oferir tres cantates de l’Ascensió: Wer da gläubet und getauft wird, der wird selig werden (Aquell qui cregui i bategi se salvarà), Gott fähret auf mit Jauchzen (Déu s’eleva entre ovacions) i Lobet Gott in seinen Reichen (Lloeu el Senyor en son reialme); per ordre d’execució, BWV 37, 43 i 11.

La grandesa de la música, l’esmentat context i unes interpretacions presidides per l’autenticitat en la seva essència més pregona, més essencial –valgui la redundància–, més en l’esperit, van configurar un concert ric, d’una gran plenitud. No ens hem de referir tant a prestacions artístiques de nivell excepcional o extraordinari, individualment considerades –solistes i conjunts–, sinó a un tot compacte, capaç de crear un cosmos bachià genuí i, així, un clímax particular que sadolla la grandesa –el mot és definitori– de la música. En definitiva, allò que importa és la identificació, la vivència i la capacitat de transmetre autenticitat i veritat ensems artística i espiritual; aquesta darrera, element distintiu pel que fa a aquesta música concreta; i això el concert ho va aconseguir en gran manera.

A l’hora de la particularització de mèrits, qui més responsabilitat hi tenia, el Cor de Cambra del Palau de la Música, va respondre amb una actuació d’un gran nivell, tot confirmant que es tracta d’un dels referents musicals més sòlids amb què compta el país.

També va respondre adequadament a la seva superior responsabilitat –més paper–, la mezzosoprano terrassenca Anna Alàs, que ja ha assolit una notable consistència com a artista integral del cant. I sense que aquests esments focalitzats suposin menystenir ni el treball, notable, de la resta de solistes, ni el de l’orquestra Acadèmia 1750, aquesta formació jove i massa poc prodigada a Barcelona, en la qual, ultra el conjunt, van emergir-hi els solistes, que van resoldre llurs parcel·les amb gran autoritat. I, és clar, mèrit particularitzat especial el de Josep Vila i Casañas, que va fondre i va donar sentit a tots els components –obres i intèrprets–, en la resultant feliç que hem intentat descriure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *