Subscriu-te

Un bon inici de temporada

Così fan tutte (imatge d’una de les funcions a Sabadell). © Xavier Gondolbeu

ÒPERA A CATALUNYA. Così fan tutte de W.A. Mozart. Núria Vilà. Anna Tobella. Elisa Vélez. Joan Francesc-Folqué. Carles Pachón. Enric Martínez-Castignani. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Dir. musical: Daniel Gil de Tejada. Dir. escènic: Pau Monterde. TEATRE-AUDITORI DE SANT CUGAT. 10 DE NOVEMBRE DE 2017.

Per Jaume Radigales

No ho tenien fàcil els Amics de l’Òpera de Sabadell a l’inici d’una temporada que podria fer trontollar els anhels d’una entitat que acumula una activitat artística creixent en quantitat i en qualitat, supeditada enguany a no pocs entrebancs: la marxa del Banc de Sabadell de terres catalanes i una inspecció d’Hisenda absolutament draconiana.

I tanmateix, l’esperit emprenedor de Mirna Lacambra i del seu equip ha aconseguit alçar el teló d’un cicle que ha començat amb Mozart i que acabarà amb un doble programa Mascagni-Leoncavallo, però que reserva per a l’hivern un plat tan fort com la versió milanesa de Don Carlo, inèdita fins ara en la programació de l’AAOS.

Così fan tutte és una “vella amiga” i també ho és l’elegant producció que signa Pau Monterde i que ja vam veure fa set anys. El director terrassenc opta per línies clares, per un espai buit però ben il·luminat i parapetat per mòduls corporis que faciliten la tasca en què es desenvolupa l’scuola degli amanti del binomi Da Ponte-Mozart. Tot plegat amb una direcció d’actors meticulosa i detallista, sense genialitats però molt ben resolta i amb alguns apunts certament interessants des del punt de vista dramatúrgic.

La de Daniel Gil de Tejada és una batuta experimentada, que sap acompanyar molt bé. Li va faltar una mica més d’incisivitat en el discurs –¿estem davant d’una òpera buffa, d’un dramma giocoso o d’una “tragèdia en forma de joc”, per dir-ho amb paraules de René Leibowitz? En general, el director valencià va oferir-ne una lectura massa plana i sense relleus, tot i el bon rendiment –excepte errors molt puntuals i no pas greus– de la solvent Orquestra Simfònica del Vallès. Rendiment igualment bo el del Cor d’Amics de l’Òpera de Sabadell, cada cop més rejovenit i compacte, tot i que l’òpera mozartiana no reserva massa paper –ni gaire lluït– a la massa coral.

El repartiment unia veus de joves veterans amb joves debutants, un altre dels encerts en els criteris artístics de Lacambra, que sempre ha donat facilitats a cantants emergents per assumir grans i exigents papers. Era el cas, per exemple, del baríton Carles Pachón, el Guglielmo del qual confirma la prometedora carrera d’aquest jove intèrpret de timbre rodó, veu compacta, emissió segura i prestació interpretativa matisada. No ho va ser tant la del tenor Joan Francesc-Folqué, tot i l’elegància en el fraseig i en les sfumature exigides a un rol de vegades ingrat com el de Ferrando, amb dues àries (tres si comptem “Ah, lo veggio”, que gairebé sempre es suprimeix) de lluïment.

Núria Vilà assumia el temible rol de Fiordiligi, salvat amb escreix en totes les seves intervencions, des dels esculls –mai millor dit– de “Come scoglio” fins als contrastos de “Per pietà”, amb trinat conclusiu resolt admirablement. Tot això, passant per l’excel·lència de la soprano catalana en els números de conjunt. Una altra soprano, la canària Elisa Vélez, assumia la part de Despina amb una veu de timbre no sempre grat, però segura en l’emissió i la projecció de les delicioses frases que Mozart li reserva per tota la partitura.

La veterania venia amb Anna Tobella i Enric Martínez-Castignani. La mezzo de Martorell (que va ser Despina en l’últim Così… liceista) va ser una Dorabella de màxims, amb homogeneïtat tímbrica, coneixement sobrat de l’estil mozartià i prestació conjunta inapel·lable. També ho va ser la d’Enric Martínez-Castignani, un Don Alfonso de manual, amb tota la malícia que escau al rol del vell filòsof, per a qui Mozart no va escriure cap gran ària però sí uns recitatius plens de verí –que el baríton barceloní destil·la sense fissures– i unes intervencions en els concertants que van marcar una fita destacada en la carrera d’aquest gran artista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *