Subscriu-te

Un brillant Beethoven al Liceu amb Pons i Colom com a protagonistes

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

GRAN TEATRE DEL LICEU. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Josep Colom, piano. Dir.: Josep Pons. Beethoven: Obertura Coriolà, op. 62. Concert per a piano i orquestra núm. 5, op. 73, “Emperador”. Simfonia núm. 7, op. 92. LICEU. 25 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Lluís Trullén

No deixa de resultar significatiu que enguany (un dels més prolífics en la programació de grans estrelles del piano a Barcelona de les darreres temporades), s’hagin pogut escoltar en poc més de deu dies tres concerts per a piano de Beethoven –l’opus 19 amb Martha Argerich, l’opus 37 amb Paul Lewis i l’opus 73 amb Josep Colom– corresponents a tres temporades diferents i en escenaris també diferents: el Palau, L’Auditori i el Liceu, respectivament.

Amb un programa dedicat monogràficament a Beethoven i amb un Liceu que presentava una gran entrada, Josep Colom, sota la direcció de Josep Pons i amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, va abordar el majestuós Concert núm. 5, “Emperador”, emmarcat en el programa per l’Obertura Coriolà i la Simfonia núm. 7. Pons i l’orquestra van obrir el concert amb Coriolà amb bona dicció de les frases, exposant el seu sentit apassionat, romàntic i fins i tot operístic dins la seva diversitat de línies musicals. L’orquestra es va mostrar segura en el decurs del programa (malgrat alguna imprecisió del metall en la Setena) i amb una secció de cordes cohesionada i segura dins la vivacitat que envolta aquesta simfonia. Si l’Obertura Coriolà posseeix un dramatisme i una intensitat punyents, la frescor de la Setena i la brillantor que irradia l’Emperador resulten enlluernadors. Pons va mostrar en tot moment aquest sentit de vivacitat, de fluïdesa, de sonoritat esplèndida i assolí una resposta orquestral del tot adient, amb un magnífic treball de les cordes en la Simfonia en La major.

L’entesa entre director, professors de l’orquestra i el pianista Josep Colom (professor del Conservatori del Liceu) resultà absoluta. Darrerament el públic català ha tingut la fortuna de poder escoltar amb assiduïtat Colom en diferents escenaris i ja ens hem fet ressò en altres ocasions del dolç moment artístic que està travessant. Colom va estar imperial en la interpretació del Concert. Un primer moviment majestuós, diàfan –d’acord amb la tonalitat de Mi bemoll–, i un segon màgic per la seva sensibilitat i amb l’ús d’uns “retardants” tan adients amb l’estil romàntic, van ser realitzats sempre sota un fraseig subtil. Com a contrapunt, un tercer temps no tan inspirat a nivell interpretatiu com els dos anteriors; tècnicament impecable, però mancat de certa màgia i el grau d’expressivitat mostrat en els dos precedents. Colom sol incloure en els seus recitals com a obres ja fora de programa peces plenes de serenitat (l’“Andante” de la Sonata KV 545 de Mozart, el moviment lent del Concert Italià de Bach), i en aquesta ocasió va ser el torn del delicat Impromptu núm. 3, op. 90 de Schubert, exemplificatiu de la seva sensibilitat musical. Un programa monogràfic Beethoven amb tres grans obres del repertori i en què, en línies generals, es van assolir uns brillants resultats interpretatius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *