Subscriu-te

Un Chopin ple de delicadesa

© May/Zircus
© May/Zircus

TEMPORADA OBC. Nelson Freire, piano. Dir.: Alan Buribaiev. Obres de Blancafort, Chopin i Brahms. L’AUDITORI. 7 DE NOVEMBRE DE 2014.

Per Lluís Trullén

En el decurs de la seva dilatada carrera artística, el pianista brasiler Nelson Freire ha obtingut un reconeixement unànime i és considerat un dels grans pianistes del segle XX. Freire tornava, després de més de vint-i-cinc anys, a actuar amb l’OBC, en un concert que havia de ser dirigit per Josep Pons, però que per malaltia va ser substituït pel jove director Alan Buribaiev. Nelson Freire, nascut el 1944, va ser un nen prodigi que als cinc anys ja feia concerts. Després d’una primera formació a Rio de Janeiro, va poder estudiar a Viena, on obtingué un reconeixement unànime mitjançant primers premis en concursos i èxits en recitals. Comparat per la seva articulació amb Glenn Gould, per la seva tècnica amb Hofmann i Cortot, les seves actuacions amb Martha Argerich esdevingueren llegendàries i Brendel no va dubtar a incloure’l en la selecció de pianistes que integra la col·lecció discogràfica dels grans pianistes del segle XX. Freire ha dedicat bona part del darrer any a la interpretació i l’enregistrament del Concert per a piano núm. 2 de Chopin, un dels autors que juntament amb Rachmàninov i Liszt esdevenen els seus predilectes. Al costat de l’OBC va oferir precisament aquest Segon Concert per a piano de Chopin en una interpretació que no va assolir el grau d’excel·lència que a priori se n’esperava.

Freire és un pianista excepcional, hereu directe de Liszt mitjançant la seva professora Lucia Branco, que havia estudiat amb una deixebla del llegendari compositor hongarès. El seu fraseig resulta incommensurable, tal com es va poder percebre en el decurs de la interpretació del segon moviment comprès com un immens nocturn, però l’espontaneïtat, la vitalitat, l’apassionament que desprenen el “Maestoso” i l’“Allegro vivace” final van estar mancats de color. L’acompanyament excessivament pla i poc matisat de l’OBC tampoc no va ajudar a la interpretació d’un pianista que un dels únics peròs que se li ha atribuït és precisament, i a causa de la seva extrema delicadesa, obtenir una projecció de so obert per a les grans sales de concerts. Un artista llegendari, poc amant dels enregistraments, que ens va deixar com a gran record una versió deliciosa del segon moviment del concert. L’OBC va obrir el programa amb la música de ballet El rapte de les sabines de Blancafort, obra delicada i de fina orquestració estrenada l’octubre de 1932 per l’Orquestra Pau Casals al Palau. El director Alan Buribaiev, actual director titular de l’Orquestra Simfònica Nacional RTÉ de Dublín des del 2010, tenia, però, el màxim repte en la Segona de Brahms: versió oberta, més atenta al gran fraseig i a l’àmplia difusió de sonoritat que no a l’atenció del detall. Les intervencions dels diversos solistes de l’orquestra, amb cordes, fustes i metalls mostrant gran precisió i equilibri, tenien com a contrapartida una sonoritat excessiva d’acord amb l’ímpetu de la direcció de Buribaiev. Un Brahms brillant i opulent, però allunyat de la vessant més delicada i poètica, tan afí a la composició.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *