Subscriu-te

Un comiat brutalment silenciós

IBERCAMERA. Orquestra Simfònica de Düsseldorf. Dir.: Ádám Fischer. Novena Simfonia de Gustav Mahler. L’AUDITORI. 17 DE GENER DE 2019.

La ‘Novena’ de Mahler per Ádám Fischer 

L’última simfonia que Gustav Mahler va acabar en vida no només representa un compendi de les seves inquietuds musicals, la seva incessant recerca de mitjans per traslladar a l’oient una experiència estètica que camina pel filferro d’allò inefable o excessiu, tot incorporant tradicions diverses, sinó que ha estat entesa així mateix com una mena de rèquiem, testament fúnebre amb el qual celebra el pas a una altra realitat. El compositor així ho va intuir, i la veritat és que, abundant en la maledicció de les Novenes –que va afectar també Schubert– no va viure per veure-la interpretada en públic. Això no ha suposat una manca de continuïtat o oblit de l’obra en qüestió, ben al contrari. Leonard Bernstein va expressar al cercle d’íntims que el compositor i director austrohongarès –amb qui, òbviament, mai no va poder coincidir– en realitat l’havia creada per a ell. Certament, el caràcter apassionat i la qualitat de les seves lectures confirmen aquella empatia.

Però l’aparent empatia no és l’única via per iniciar i posar en marxa la maquinària dels mons que Mahler concep, amb eventuals interconnexions entre si. Aquests tendeixen a valer-se per si sols, en tant que realitats tancades, mogudes per lleis que es reformulen de forma original i que no poques vegades desconcerten. Mons en què els motlles de la tradició reapareixen transfigurats, en què els instruments es forcen o es fan sonar en condicions inusuals, i en definitiva es disposa l’oient a una experiència només falsament familiar. O, potser millor, una experiència que suscita estranyesa precisament arran del reconeixement transformat d’allò familiar, ja siguin danses, timbres d’instruments o harmonies. En aquest sentit, pel camí de la potenciació de sonoritats no gens complaents, hem d’entendre la meravellosa incursió d’Ádám Fischer al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Düsseldorf, conjunt amb el qual està gravant reeixidament la integral de la producció mahleriana.

De moment la Novena no es troba al catàleg del director magiar (sí les simfonies Primera, Quarta, Cinquena i Setena), però entenem que no trigarà a veure la llum. La idiosincràsia del llenguatge de Gustav Mahler és portada a un extrem sorprenent en la versió de Fischer, i es confirma coherent fins i tot quan reivindica mecanismes com la ironia, la paròdia o l’autoplagi. En efecte, la seva versió del monument mahlerià defuig tota forma d’autocomplaença. L’“Andante comodo”, extens moviment d’obertura, n’és un bon exemple. A l’Auditori de Barcelona els oients van poder experimentar quant costa deixar-se bressolar per aquest ritme falsament agradable, que incorpora la possibilitat de la ruptura al llarg del seu progressiu vaivé. Les arpes anuncien una vacil·lació que experimentarà la corda, escindida entre la discontinuïtat del pizzicato i un lliscament així mateix intermitent, suggerint el caràcter necessàriament incomplet de la bellesa.

Lluny de sonar com un tot caòtic, aquella irregularitat dels procediments sonors –tímbrica, rítmica i tonal– es revela cohesionada, treballant per a una mateixa fi. L’equilibri, sent tan creativament amenaçat, no s’acaba de perdre mai. Un mèrit d’Ádám Fischer, sens dubte, el fer perceptible la contraposició de registres sense dissimular-ne les arestes. La seva versió, angulosa i complexa, es confirma convincent gràcies a les intervencions de músics manifestament compromesos, tant els solistes més reconeguts pels seus mèrits com els instrumentistes de cada secció. Memorable el solo de flauta, així com l’intent d’esbossar un tema d’amor per part de l’oboè, que reprèn el concertino. Però més enllà d’aquesta primera part, que sembla tancada sobre si mateixa, Fischer va aconseguir que la tensió es mantingués en cadascun dels moviments, fins a assolir el silenci tremend de l’“Adagio”.

Abans, els oients es sorprendrien amb el tempo profundament marcat del Ländler, en què les cordes greus s’aproximen a la materialitat més explícita cavant i desenterrant un tema que els metalls circularien amb paradoxal pompa. En aquest sentit, el “Rondo-Burleske” següent s’intuí com la culminació de l’excés de significació emocional que condensa Mahler en molts dels moviments nuclears de les seves Simfonies. Els instruments generen un estrèpit poderós, rendint per sobre de les seves possibilitats i dispensant als quatre vents una perplexitat potencial que ningú pot obviar completament. El moviment inclou declamacions urgents, preguntes retòriques i respostes que inevitablement es precipiten. Un discurs que alterna la vàcua autoafirmació de l’homofonia amb la xerrameca desesperada de línies melòdiques que es troben alhora, com per casualitat. Una preparació absolutament idònia del final: ritmes populars, instruments predominants en el folklore i afinacions dubtoses contrastaran tant més amb el silenci que s’acosta.

Arribem a l’últim moviment una hora després de l’inici, i no hi ha signes de tedi a l’auditori. L’atenció s’ha mantingut amb un respecte sorprenent, poques vegades experimentat en una simfonia d’aquestes dimensions i complexitat. Fet no tan sorprenent si pensem en l’esmentada coherència, aconseguida a través de la característicament mahleriana amenaça de ruptura. En aquest sentit, també va ser fonamental evitar caure en la banalització de la tensió dialèctica o assimilar-la romànticament en forma d’efluvis sentimentals. Gustav Mahler, que demostrà gran empatia envers Friedrich Nietzsche, sembla estar component música per aquell aforisme cèlebre, inclòs al pròleg del seu inspirat Zaratustra: “L’home és una corda estesa entre l’animal i el superhome, una corda sobre l’abisme”.

La complicitat dels músics de l’Orquestra de Düsseldorf va permetre a Ádám Fischer d’esbossar aquell genuí i problemàtic terme mitjà –no gens confortable, ja que implica assumir la possibilitat del vertigen–; i ja no només en la declamació literal i precisa de les notes, sinó en el fet de compartir el rerefons de la lectura de Fischer i atrevir-se a proclamar la veu pròpia dels respectius instruments. Potenciada la materialitat del so, la corda es percep translúcida cap al final. De la mà del flautí, celebra la imminent transmutació del geni mahlerià.

Imatge destacada: un instant del concert a l’Auditori de Barcelona (captura d’imatge https://www.facebook.com/Tonhalle.Duesseldorf)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *